(Jorba, Anoia)
Santuari marià (Santa Maria de la Sala), prop de l’Anoia, bastit el segle XII (és un notable exemplar romànic) prop del mas Sala (actualment dit can Cansalada).
La capella fou regida per ermitans fins al 1832.
Una creu monumental recorda el gran aplec comarcal del 1910.
(Santa Margarida de Montbui, Anoia)
Poble, a la part de ponent del terme.
El nom deriva de l’antic castell d’Ocelló (Occilione), propietat dels bisbes de Vic (1024-1307) i després de la casa de Cardona. Estigué sempre unit al terme del castell de Montbui, que acabà per absorbir-lo.
L’església de Santa Anna era sufragània de la parròquia de Santa Margarida de Montbui. Formà una quadra unida també a Santa Margarida de Montbui vers el 1840.
(Sant Martí de Tous, Anoia)
Antic llogaret (740 m alt), situat al sud-oest del poble, vora el terme de Bellprat.
La seva església (Santa Maria) és actualment un santuari dedicat a la Mare de Déu del Remei, dependent de la parròquia de Fiol.
El castell de la Roqueta, situat prop de l’església, esmentat ja al segle X, pertangué als Cervelló. El 1229 Guillem de Cervelló el cedí a Santes Creus. El 1330 l’abat cedí l’església al bisbe de Vic.
(Capellades, Anoia)
Balma del congost de Capellades, damunt l’Anoia.
Fou habitada durant el paleolític i conté dos nivells: l’inferior, amb indústries mosterianes (paleolític mitjà), i el superior, amb paleolític superior.
Descoberta per Amador Romaní (1909), que li donà el nom (el tradicional és balma del Fossar Vell), fou excavada i publicada per L. Marià Vidal (1911-12); posteriorment, E. Ripoll hi dirigí noves excavacions.
(Igualada, Anoia)
Casa i veïnat, a l’oest de la ciutat, al límit amb els d’Òdena i de Jorba, on hi ha l’antiga església romànica de Sant Jaume de la Roixel·la, que depèn de l’església de l’Espelt.
Poble, al vessant oriental dels altiplans que limiten la Segarra per l’est, a la dreta de la riera d’Argençola.
La seva església parroquial (Sant Jaume) depenia de la de Bellmunt de Segarra.
(Montmaneu, Anoia)
Antic priorat (Sant Jordi de Riquer), al límit amb la Segarra, vora el poble de Montfar.
És esmentat des del 1221 com a priorat de l’orde de Sant Jordi d’Alfama; abans ja hi havia hagut el lloc i la fortalesa de Riquer (1176).
Fou suprimit el segle XV en fusionar-se l’orde de sant Jordi amb el de Montesa.
Hi ha restes de l’església i d’una torre rodona.
(Anoia)
Alineació muntanyosa (851 m alt), orientada est-oest, dins la Serralada Pre-litoral Catalana, al límit amb la Depressió Central, entre les plataformes tubulars del bloc de Gaià, al sud, i l’alta Segarra.
Juntament amb la serra de Brufaganya separa les conques del Llobregat i l’Anoia (rieres de Tous i Miralles) i del Gaià (riera de Bellprat i barranc de Sant Magí).
Al seu cim s’aixeca el castell de Queralt.
Antic castell, situat al cim de la serra de Queralt, al límit amb Santa Coloma de Queralt (la Conca de Barberà).
Fou restaurat en 970-987. El 1002 fou discutida la seva propietat entre Sal·la, bisbe d’Urgell, i Bernat Sendred de Gurb, que s’intitulà des d’aleshores de Queralt.
A desgrat de la sentència aparentment desfavorable del 1002, el castell quedà a les mans de la família Queralt i fou inicialment centre de la baronia de Queralt.
Al peu del castell hi havia l’antiga església parroquial de Sant Cristòfol de Queralt, des del segle XVI sufragània de la de Bellprat.
(els Prats de Rei, Anoia)
Antic poble i castell, al puig de Màger (702 m alt), a l’extrem septentrional del terme.
Esmentat ja el 1139, l’església parroquial era dedicada a sant Jaume; des del segle XIV passà a ésser sufragània de la de Sant Pere Sallavinera.
El seu terme es refongué el 1788 amb el de Solanelles i poc després ambdós foren agregats al dels Prats.
Resten ruïnes del castell i de les cases deshabitades i l’església, romànica (segle XII), abandonada.
Dades dels Països Catalans 