Veure> Sant Puvim (poble).
(Escorca, Mallorca Tramuntana)
Antiga església parroquial i centre del municipi, situat vora la possessió d’Escorca, a ponent del monestir de Lluc, actual centre eclesiàstic i administratiu del terme.
Fou una de les primeres parròquies creades a l’illa després de la conquesta.
L’edifici, una de les més interessants esglésies bastides pels repobladors, ha estat restaurat el 1943.
Barri, a l’esquerra de la riera de la Maçana, a ponent de la vila.
Era una antiga vil·la, esmentada el segle X.
Santuari, a 2 km a l’oest del poble.
(Corbera del Castell, Rosselló)
(o de Corbera) Antiga església parroquial, al sud del poble.
Fou decorada amb pintures murals el 1334 i fou parroquial fins al segle XVII, que es construí la nova església parroquial a l’emplaçament de la capella de Santa Maria del castell de Corbera.
(la Tor de Querol, Alta Cerdanya)
(o Sant Pere del Sidral) Llogaret i antic poble (1.208 m alt), situat a l’extrem de la morena terminal del riu d’Aravó, on la vall entra en la plana. Existia ja el 980, i el 1312 era ja parròquia.
És prop del terme de Guils de Cerdanya, i el 1860 la seva pertinença encara era discutida entre els estats francès i espanyol.
(Planès / Sant Pere dels Forcats, Alta Cerdanya)
Despoblat, entre els dos municipis.
Antiga cel·la monàstica i, més tard, parròquia rural, situada a la vall del riu Ferrer. Existia ja 820 com a possessió del monestir de Santa Maria d’Arles, i és citada com a cel·la monàstica o priorat als segles X i XI.
La seva església fou reedificada i consagrada el 1159, i consta com a simple parròquia des del segle XV. Depengué del monestir d’Arles, fins a la Revolució Francesa; aleshores fou venuda a un particular.
Se’n conserva l’església del 1159, molt ben restaurada, d’una nau amb absis, amb una porta a migdia, que tenia un petit pòrtic, ornada de pilastres i columnes amb arquivoltes entorn d’un timpà llis.
Veure> Sant Pesselaç (poble).
Església i casa monàstica, situada sobre la població, al vessant de la muntanya, prop d’una gran cova.
Existia ja el 1060. El 1225 se li uní un hospital creat al raval o vilanova de Vilafranca de Conflent, regit per donats d’ambdós sexes. El 1242 l’església de Sant Pere i l’hospital foren units al priorat canonical de Cornellà de Conflent, amb l’obligació de servir-lo i tenir-hi alguns canonges.
El superior de la casa rebé el nom de paborde de Sant Pere, i era un membre de la comunitat de Cornellà. Després de la secularització (1592) continuà essent una dependència teòrica de la col·legiata de Cornellà.
L’església, romànica, fou restaurada el 1627. Es feren aleshores nous retaules barrocs, entre els quals un de dedicat a santa Maria de Vida, que començà a canviar la denominació de la capella.
Fou desafectada el 1791, i els seus retaules traslladats a la parroquial de Vilafranca. Es restaurà l’església i el culte el 1855, amb motiu del còlera de l’any anterior, sota el títol exclusiu de Santa Maria de Vida.
Dades dels Països Catalans 