Arxiu de la categoria: Biografies

Santapau i de Saportella, Hug (III) de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Catània, Itàlia, 1393)

Baró de Santa Pau. Fill de Ponç (IV) de Santapau i de Saguàrdia i de Sibil·la de Saportella. Heretà les possessions de Catalunya i de Sardenya.

Pel feu de Sanluri tingué una qüestió amb els Cruïlles, els seus antics possessors (1353). Hug el conservà, però després perdé el de Donigala, que el rei donà a Joan Carròs (1357). En esmena n’obtingué uns altres que foren de Bernat de Guimerà (1362).

La reina li vengué en alou el domini directe dels castells i baronia de Santa Pau, Finestres i Sant Aniol de Finestres (1364). Col·laborà amb el rei contra els castellans, però el rei Pere III preferí que passés a Sardenya com a capità d’un centenar d’homes a cavall, damunt els quals tenia jurisdicció pròpia (1366).

Fou conseller reial, camarlenc i uixer d’armes. S’ocupà de la fortificació del castell de Santa Pau.

Amb sis galeres, s’uní a les naus venecianes que portaren a Xipre la nova reina Valentina Visconti (1378). Ajudà a la recuperació de Famagusta i obtingué donacions que després no foren efectives.

Pere III li ordenà que observés la pau feta amb Gènova. Hug influí en les negociacions del rei per a la pau entre Gènova i Xipre.

A la cort de Montsó del 1382 fou acusat d’afavorir els enemics del rei, castellans, sicilians i mallorquins, però sortí rehabilitat (1383). Ajudà Joan I contra els Armanyac (1389-90).

De la muller, Beatriu de Ribelles, tingué nou fills. Amb dos d’ells, Ponç (V) i Hug (IV), passà a Sicília (1392).

Santapau i de Saguàrdia, Ponç (IV) de

7 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Constantinoble, Turquia, 9 març 1352)

Senyor de Santa Pau i de Finestres. Fill d’Hug (II) de Santapau i d’Urtx i de Marquesa de Saguàrdia.

Anà a Sardenya amb deu cavallers armats (1334). Conseller reial del rei Pere III, prengué part en la guerra del Rosselló contra Jaume III de Mallorca (1343-44). Tornà a Sardenya com a capità de guerra i fou fet veguer de Càller (1347). Obtingué diversos petits feus a l’illa, que li foren canviats pels més importants de Sanluri i Donigala.

Les seves galeres acompanyaren al Regne de València, amb les de Mateu Mercer, la nova reina Elionor de Sicília (1349). Lluità novament a Mallorca i també contribuí a la pacificació dels unionistes valencians.

Nomenat capità de l’armada preparada contra els genovesos (1351), la seva expedició, d’una trentena de naus, féu escala a Maó, a Sardenya i a Messina, on se li reuniren vint galeres venecianes. S’encaminaren a l’Egea, on se’ls uniren nou galeres bizantines, les quals, però, tornaren aviat a port.

L’encontre amb les galeres genoveses tingué lloc al Bòsfor, el 13 de febrer de 1352. La batalla hauria estat favorable a les naus aliades, però una gran tempesta desféu els estols, que per totes bandes sofriren greus pèrdues. Ponç, ferit, fou dut a Constantinoble, des d’on, el 2 de març, envià a Pere III una relació dels fets.

Les seves despulles havien de tornar a Catalunya, però el vaixell que les duia fou combatut per deu galeres genoveses prop de Navarino (Morea) i desaparegué.

Casat amb Sibil·la de Saportella, deixà un fill, Hug (III) de Santapau i de Saportella, encara menor d’edat.

Santapau i de Ribelles, Hug (IV) de

4 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Sicília ?, Itàlia, 1398)

Baró de Santa Pau. Fill segon d’Hug (III) de Santapau i de Saportella i de Beatriu de Ribelles. Heretà la baronia de Mosset i, en morir el seu germà Ponç (V), la baronia de Santa Pau.

Conseller i camarlenc de l’infant Martí i del seu fill Martí el Jove, passà a Sicília, on obtingué molts feus que foren del rebel Manfred d’Alagó (1392). Actuà en diversos fets guerrers, entre els quals una emboscada on fou pres Antonio de Ventimiglia.

Havent tornat a Catalunya, rebé en alou la baronia de Castellfollit de la Roca (1396). Pere d’Empúries li vengué el castell de Vinçà (1398).

Casat amb Elionor de Perellós, vídua de Dalmau de Queralt, tingué una sola filla. El succeí el seu germà Galceran (I).

Santapau i de Ribelles, Galceran (I) de

6 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1438)

Baró de Santa Pau, Mosset, Castellfollit de la Roca, Butera i Licodia. Fill quart d’Hug (III) de Santapau i de Saportella i de Beatriu de Ribelles, heretà el patrimoni familiar per mort dels dos germans Ponç (V) i Hug (IV) i pel fet d’ésser clergue el tercer.

Cavaller, serví el rei Martí a Sicília i fou conseller reial i camarlenc. Acompanyà Martí el Jove a Sardenya (1408) i fou testimoni del seu testament. Habità amb preferència als seus feus de Sicília. A Sardenya tenia Sanluri i Decimo, en domini poc efectiu.

Fou conseller de la reina Blanca, vídua de Martí I de Sicília, i camarlenc de Ferran I de Catalunya-Aragó, el qual acompanyà a Perpinyà (1415).

Deixà les possessions de Catalunya al seu fill Hug (V) de Santapau i les de Sicília a Ramon de Santapau i de Cardona, fill d’un segon matrimoni.

Santapau i Bertomeu, Ermenegild

Deixa un comentari

(la Galera, Montsià, 5 desembre 1903 – Bombai, Índia, 13 gener 1970)

Botànic. Jesuïta, fou director del servei botànic de l’Índia.

Exercí la docència a la universitat de Bombai.

Efectuà una gran obra de recol·lecció i estudi de la flora índia, de la qual publicà importants treballs.

Santapau, Ponç (III) de

3 Respostes

(Catalunya, segle XIII – 1310)

Fill de Pere (I) de Santapau i germà d’Hug (I). És el primer del llinatge que consta com a senyor de Santa Pau i de Finestres.

Anà a l’expedició a Barbària i a Sicília (1282), el 1300 donà carta de poblament als habitants de Santa Pau i el 1309 es trobà a l’expedició a Almeria.

El succeí el seu fill Hug (II) de Santapau i d’Urtx (Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, després 1323)  Senyor de Santa Pau i de Finestres. Morí a Sardenya, on anà amb l’expedició (1323) de l’infant Alfons. Fou pare de Ponç (IV) de Santapau i de Saguàrdia.

Santapau -llinatge-

6 Respostes

(Catalunya, segle XII – segle XV)

Llinatge noble del comtat de Besalú, on posseí la castlania de Finestres i prengué el nom del castell del qual tingué la senyoria, i els seus membres n’esdevingueren barons.

La filiació segura arrenca amb Ponç (I) de Santapau (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Castlà de Finestres. Participà a la batalla de Las Navas de Tolosa. Potser fou pare de:

Arnau (I) de Santapau (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Castlà de Finestres. Probable pare de:

Pere (I) de Santapau (Catalunya, segle XII – després 1196)  Castlà de Finestres. Tingué dos fills, Ponç (III) de Santapau i:

Hug (I) de Santapau (Catalunya, segle XIII – Montesa, Costera, 1277)  Morí al setge de Montesa contra els sarraïns, sense deixar fills (sembla que s’havia casat amb Beatriu de Porqueres).

Santaolària i Montoro, Vicent

Deixa un comentari

(el Cabanyal, València, 10 desembre 1886 – París, França, 5 octubre 1967)

Pintor. Es formà a Sevilla i a Barcelona, on fou deixeble d’Antoni Caba a la Llotja.

Decorà part de la finca de Vicent Blasco i Ibáñez a la Malva-rosa. Fou pensionat a Llotja (1905-06), a Itàlia, França i Bèlgica.

Establert a París, hi exposà i assolí un cert renom.

Santamarina, Luys

1 Resposta

(Colindres, Cantàbria, 5 gener 1898 – Barcelona, 15 setembre 1980)

(Luis Gutiérrez Santamarina)  Escriptor. Es llicencià en dret; fou un dels fundadors de Falange Española a Barcelona i s’allistà al terç espanyol.

Esclatada la guerra civil, fou condemnat a mort dues vegades per espionatge a favor dels franquistes. La pressió dels escriptors catalans, encapçalats per Josep Janés i Olivé, aconseguí d’indultar-lo tots dos cops.

A la postguerra, fou director de “Solidaridad Nacional”. No tragué profits econòmics de la situació i avalà intel·lectuals processats pel franquisme. Visqué retirat de la política.

Fou un prosista clàssic i brillant.

Santamaria i Ventura, Joaquima

3 Respostes

(Barcelona, 5 abril 1853 – 29 maig 1930)

Escriptora. Coneguda literàriament com a Agna de Valldaura.

Col·laborà a “Lo Gay Saber” i a “L’Aureneta” de Buenos Aires i “La Llumanera de Nova York”.

Publicà el recull Tradicions religioses de Catalunya (1877), traduït al castellà el 1925, Fullaraca (1879, en prosa i vers, l’aplec de poesies Ridolta (1882) i l’assaig Breus consideracions sobre la dona (1882); també foren publicades unes Tradicions a “Lectura Popular”.