(Reggio-Emilia, Itàlia, 10 setembre 1447 – València, vers 1515)

(o de San Leocadio) Pintor. Actiu a València des del 1472, on arribà amb Francesco Pagano i un mestre Richart -potser Riccardo Quartararo-, per mitjà del cardenal Roderic de Borja, a fi de decorar al fresc la capella de l’altar major de la catedral.

Treballà també a Gandia, on contractat per Maria Enríquez (1501) es comprometé a pintar el retaule de la col·legiata, desaparegut el 1936. Protegit per aquesta dama hi pintà també el retaule del convent de Santa Clara -conservat només en part- i diverses obres per al palau ducal.

Féu el 1512 el retaule de l’església de Santiago de Vila-real, on uns anys abans, possiblement, féu el retaule del Salvador. Tornà a treballar a la seu de València (1513-14) i pintà un retaule, perdut, per a l’església parroquial de Castelló de la Plana.

Hom li adjudica obres com una Sacra conversació (vers 1490; National Gallery de Londres) -signada Paulus-, el Crist mort de la col·lecció Muntadas i el retaule del Naixement de la col·lecció Despujol, les dues de Barcelona, així com l’Oració a l’hort (València, col·l Montortal), Crist varó de Dolor (València, col·l Serra), Adoració dels pastors (València, col·l baró de Càrcer), Verge amb el nen i Sant Joan (Museu de Belles Arts de València), etc.

El seu estil acusa influències flamenques i nord-italianes, proper a Ercole Roberti o Cosimo Tura, i evidencia una progressiva adaptació als models valencians derivats de Roderic d’Osona. És palès també l’influx posterior de Fernando Yáñez i Fernando de Llanos. Entre els seus deixebles sobresurt Vicent Macip, el seu col·laborador més directe.

Casat el 1493 amb Isabel Llopis, fou segurament fill seu el pintor Felip Pau de Sant Leocadi  (València, vers 1480 – 1547)  Pintor. Se li atribueixen, entre altres obres, el retaule de Sant Domènec i els Misteris del Roser (Palau Ducal de Gandia).