(l’Alguer, Sardenya, 1762 – 1819)

Teòleg i bibliòfil. Fill de Bartomeu Simon i germà de Domènec i de Mateu Lluís. Estudià a Sàsser i Càller i es doctorà en teologia (1784). Fou abat secular de Sant Miquel de Salvenero i de Santa Maria de Cea (1787), protonotari apostòlic (1790), consultor canonista del rei Víctor Amadeu III (1793) i director del Col·legi dels Nobles, de Càller (1794).

Treballà per la reforma política de Sardenya i el 1796, obligat a exiliar-se de Càller, residí a l’Alguer i a Florència. Més tard fou acollit pel bisbe d’Esglésies. Fou acusat, i exculpat, de jacobinisme (1797).

Retirat a l’Alguer, deixà escrits més de dos-cents sonets en llengua italiana i no acabà una Descrizione della Grotta di Porto Conte. Publicà diverses memòries eclesiàstiques, oracions, epístoles, així com assaigs i apunts.