(Gandia, Safor, 21 març 1828 – Madrid, 1 novembre 1895)

Eclesiàstic. Estudià a la Universitat de València i ingressà després al seminari, on s’ordenà de sacerdot el 1852. Es doctorà en dret canònic (1853) i en teologia (1857). Es dedicà a la vida parroquial i a la predicació.

Fou canonge de Tortosa i magistral i vicari general de València (1851-66), predicador de la cort (1864) i auditor de la Rota de Madrid (1866). El 1868 fou nomenat bisbe d’Oviedo i el 1881 arquebisbe de Valladolid.

El seu pas per les diòcesis es materialitzà en obres (com la torre de la catedral i el seminari de Valladolid) i en sàvies disposicions pastorals. El 1869 anà al concili I del Vaticà, i hi fou secretari de l’episcopat espanyol. Traslladat a Sevilla el 1889, fou promogut cardenal el 1893.

És autor de sermons i altres escrits de tipus pastoral.

Fou germà seu, Pasqual Sanz i Forés  (Gandia, Safor, segle XIX)  Historiador. Publicà diversos opuscles sobre la història de Gandia: El castillo de Bayrén, Castelar en Gandia i Apuntes para la historia de Gandia… (1879).