(Illa, Rosselló, 5 novembre 1886 – 25 gener 1962)

Escriptor. Germà de la poetessa Simona Gay. Professor de la universitat de Tolosa, fou membre corresponent de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva poesia evolucionà des d’un ruralisme local fins a un universalisme, que té l’arrel en les essències del Rosselló (monuments, tarannà, paisatge), i un cert aire ombrívol i de desencís, i alhora d’atracció, davant la vida.

Els seus llibres de poemes són Rosa i xiprers (1911), El bon pedrís (1919), L’estel de l’escamot (1921), Canta perdiu (1925), L’aire i la fulla (1930), Cantinela (1937), Conversa (1950) i Cambra d’hivern (1966).

Peces de teatre popular, poètic o històric són La font de l’Albera (1922), Amor de pardal (1923) i El singlar (1928). També és autor de les proses poètiques Llibre de les set sivelles (1956) i de l’important estudi sobre La littérature catalane au Roussillon au XVIIº et au XVIIIº siècles (1929).

La llengua de Pons és una extraordinària fusió de formes dialectals amb el català literari. És considerat, dins un corrent simbolista que tanmateix aferra la realitat, el primer poeta de la Catalunya Nord.