(Oriola, Baix Segura, 30 octubre 1910 – Alacant, 28 març 1942)

“Miguel Hernández”  Poeta en castellà. Fill de pastors i de formació autodidacta, va col·laborar inicialment a la revista d’Oriola “El Gallo Crisis”, que dirijia Ramon Sijé, a qui va dedicar a la seva mort una sentida Elegía. Poc després va aparèixer el seu primer llibre, d’influència gongorina, Perito de lunes (1933).

Establert a Madrid (1934), es va relacionar amb Jorge Guillén, Pablo Neruda, Vicente Aleixandre, José Bergamín, José Maria de Cossío. Va col·laborar a la revista de Neruda “Caballo verde para la poesía” i a l’obra de Cossío Los toros.

El 1935 va viatjar a la Unió Soviètica amb una missió cultural. El rayo que no cesa (1936) deixa entreveure la influència de Garcilaso.

Després de la victòria del Front Popular va participar en les Missions Pedagògiques de la República. En esclatar la guerra civil es va allistar al 5è regiment de sapadors. L’experiència de la guerra infondrà tradició popular a la seva poesia: Viento del pueblo (1937) i El hombre acecha (1939).

Detingut el 1939, va passar per diverses presons fins a morir d’una pleuresia al penitenciari d’Alacant. A la presó va escriure Cancionero y romancero de ausencias (1938-42). Va ésser també autor de nombroses peces teatrals: Los hijos de la piedra (1935), Teatro en la guerra (1937) i El labrador de más aire (1939).