(Palma de Mallorca, 1483 – 1842)

Centre d’ensenyament superior. Va ésser fundat per privilegi reial de Ferran II el Catòlic, amb els mateixos drets i honors que el de Lleida, gràcies als legats testamentaris d’Agnès de Pacs i de Beatriu de Pinós.

Les seves primeres dècades de vida són també les més pròsperes, tant per la importància dels mestres (Desclapers, Cabaspre, Nicolau de Pax) com per la irradiació (el darrer esmentat trasplantà el lul·lisme a la universitat d’Alcalá de Henares).

Agrupava l’Escola Major d’Arts i la càtedra de filosofia lul·liana, i inclogué a més a més les facultats de filosofia, teologia, retòrica, cirurgia i lleis. El 1673, en virtut de Butlla Pontificia, l’Estudi és convertit de fet en Universitat (Universitat Lul·liana de Mallorca).

Malgrat que, segons embla, sortí d’ambient lul·lista, la primera impugnació espanyola contra Luter (obra, dissortadament perduda), el lul·lisme hagué de sofrir les conseqüències de la girada tridentina cap a l’ortodòxia tomista, i per això, durant els segles XVII i XVIII, l’Estudi i la seva successora, la Universitat de Mallorca, hagueren de sostenir la gran controvèrsia amb l’antilul·lisme dels dominics, a fi de defensar l’ortodòxia de les doctrines de Ramon Llull.

L’obra on es sintetitza el resultat de la controvèrsia són les Vindiciae Lul·lianae, d’Antoni Raimon Pasqual (Avinyó, 1778).