(València, 29 gener 1867 – Menton, Provença, França, 28 gener 1928)

Escriptor i polític. Republicà aferrissat, pròxim inicialment a Francesc Pi i Margall se n’anà separant i creà el seu propi partit, la Unió Republicana, popularment coneguda per blasquisme, que el portà a ser diputat en diverses legislatures. Fundà a València el diari “El Pueblo” (1894), des d’on atacà implacablement els governs de la Restauració, fet que li valgué empresonaments i un curt exili. Abandonà la política el 1908.

Vinculat breument a la Renaixença valenciana per influència de Constantí Llombart, a partir de 1887 publicà només en castellà: Arroz y tartana (1894), La barraca (1898), Entre naranjos (1900), Cañas y barro (1902). Més endavant va escriure novel·les de crítica social (La catedral, 1903, La bodega, 1905).

La producció posterior derivà cap a un cert psicologisme, amb tocs pintorescos al principi i marcadament cosmopolites després, i llibres històrics i de viatges. D’aquesta època cal remarcar Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), que li obrí el mercat nord-americà i fou portada al cinema, Sangre y arena (1908), El paraíso de las mujeres (1922), El papa del mar (1925), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc.

A València havia creat les editorials Sempere i Prometeo, que feren una notable tasca de divulgació cultural.