Comarca del País Valencià, 721,67 km², 92.106 hab (2012), densitat: 127,63 h/km², capital: Ontinyent

Formada per 34 municipis: Agullent – Aielo de Malferit – Aielo de Rugat – Albaida – Alfarrasí – Atzeneta d’Albaida – Bèlgida – Bellús – Beniatjar – Benicolet – Benigànim – Benissoda – Benissuera – Bocairent – Bufali – Carrícola – Castelló de Rugat – Fontanars dels Alforins – Guadassèquies – Llutxent – Montaverner – Montitxelvo – l’Olleria – Ontinyent – Otos – el Palomar – Pinet – la Pobla del Duc – Quatretonda – el Ràfol de Salem – Rugat – Salem – Sant Pere d’Albaida – Terrateig

Situada a la regió de Xàtiva, a l’extrem sud-oest de la província de València. Limita amb les comarques de la Costera (nord-oest), l’Alt Vinalopó (sud-oest), l’Alcoià (sud), el Comtat (sud-est) i la Safor (nord-est).

GEOGRAFIA FÍSICA.- Està constituïda per una ampla vall que s’obre entre les serres Grossa (al nord) i Agullent-Benicades (al sud), integrades en el conjunt de serres que representen la Serralada Prebètica Valenciana. Tant les serres septentrionals com les meridionals que enquadren la comarca són formades per anticlinals de calcàries cretàcies; al nord el punt més elevat es la Creu (900 m alt), i al sud, el Char (1.093 m), Ontinyent (953 m) i Benicadell (1.104 m). La vall pròpiament dita és un sinclinal format per margues i argiles blanquinoses, amb una gruixària de 1.000 m. En el seu punt més ample assoleix els 15 km d’amplada i una altitud de 150 a 250 m; cap al sud-oest la vall es fa més estreta: a Ontinyent té 6 km d’amplada i s’aixeca de 360 a 630 m a l’estret dels Fontanars. El conjunt fisiogràfic de la comarca queda completat per l’estreta vall de Bocairent (2 a 3 km) amb una altitud de 600 a 700 m, situada al sud de les serres d’Ontinyent i d’Agullent i que, com la vall d’Albaida, és també un sinclinal emplenat per materials burdigalians. La intensa erosió del riu Albaida (afluent dret del Xúquer) i dels seus afluents (especialment el Clariana) sobre aquests materials tous, origina un paisatge ondulat, tallat per petits barrancs. L’Albaida, que corre en direcció sud-oest – nord-est, travessa encaixat la serra Grossa i desguassa més endavant al Xúquer. El sector oriental de la comarca forma part de la conca del riu d’Alcoi a través del seu afluent el Vernissa.

El clima, mediterrani, presenta certes característiques de continentalitat a causa de la situació interior i l’altitud. La temperatura mitjana del mes més fred és de 8 a 9 ºC; les precipitacions, segons la diferent orientació i altura de les serres circumdants, varien entre 500 i 800 mm, repartides en dues estacions plujoses, una a la tardor i una altra a la primavera; els estius són eixuts. Hi predomina el bosc d’alzina, encara que també hi ha enclavaments importants de pins (pi blanc) a Ontinyent, Agullent i Benicadell.

POBLACIÓ.- La Vall d’Albaida amb una densitat de població força elevada (127,6 h/km²), ha registrat un increment del 61% en el període comprès entre 1900 i 1996. Tot i que a la segona meitat del segle XIX el creixement havia estat negatiu, a partir del 1900 la població augmentà, encara que molt lentament, fins al 1950; a partir d’aquell decenni el creixement s’accelerà ja sense parar. El 1996, dels 33 municipis que formaven la comarca, catorze superaven els 1.000 h, amb un alt grau de concentració als nuclis més industrialitzats: l’Olleria, Albaida, Benigànim, Bocairent, Aielo de Malferit i a la capital, que el 1996 aplegava més del 38% de la població total.

ECONOMIA.- Quant a l’economia, al sector agrícola hi ha un clar predomini dels conreus de secà, especialment de la vinya (raïm de taula i per a vi, a parts iguals), seguit del d’oliveres, ben representades a Ontinyent i Beniatjar i, per últim, els fruiters (albercoquers, presseguers, pruners, pereres i tarongers). Complementen el sector agrícola petites extensions dedicades al conreu d’hortalisses, ametllers, garrofers i cereals. La Vall d’Albaida és una de les comarques del País Valencià amb major pes del sector secundari, dins l’estructura econòmica; Ontinyent, amb una gran tradició tèxtil (de base artesanal), concentra gran part de l’activitat industrial, hi sobresurten com a productes elaborats les flassades, les estampacions i els teixits de cotó. També d’arrelada tradició artesanal, cal destacar el subsector de la ceràmica, el del vidre i el de materials per a la construcció. Un altre sector que darrerament ha pres molta volada és el de la fusta i els mobles, a més dels sectors alimentaris, del paper i del calçat. El mercat comarcal és Ontinyent, però li fan una certa competència els regionals de Xàtiva i Gandia.

HISTÒRIA.- La comarca tingué un poblament prehistòric dens, documentat a partir del neolític (cova de la Sarsa, a Bocairent, amb ceràmica impresa –cardial-) i durant les primeres edats dels metalls: fons de cabanes de Bèlgida, amb vas campaniforme. Com és normal a les comarques centrals i meridionals del País Valencià, el poblament durant l’edat del bronze (bronze valencià) es mostra abundós, amb poblats com els de Bellús (tossal Redó i tossal del Caldero). També és relativament ben documentada la fase ibèrica, amb nombroses troballes de poblats i elements d’escultura, a Bocairent, malgrat que no han estat fetes excavacions. Durant la romanització, la comarca, que no tingué cap ciutat, fou estructurada a base de vil·les rurals. La colonització musulmana degué ésser molt intensa, atesos els nombrosos nuclis de població existents ja en aquest moment, que han estat l’origen de la major part dels pobles actuals.

La conquesta cristiana establí una nova situació, amb la creació de nous nuclis amb pobladors cristians immigrats o la substitució, en alguns casos, de la població musulmana per cristians. Així, els nuclis cristians de la Vall foren Albaida, Agullent, Benigànim, Bocairent, Guadasséquies, Ontinyent, el Palomar, la Pobla del Duc i Quatretonda. Alguns d’aquests tingueren importància en la vida medieval del País Valencià, i Ontinyent, l’Olleria i Bocairent tingueren dret de vot a les corts de València. Restaren nombrosos poblats musulmans, convertits en moriscs el 1535, amb la conversió forçosa. L’expulsió dels moriscs (1609) afectà profundament la comarca, i la major part dels pobles romangueren despoblats; la repoblació s’efectuà molt lentament; començà entre el 1610 i el 1630, i sols es féu en una part dels antics pobles moriscs. A la fi del segle XVIII hi havia 23 despoblats, i aquesta relació encara no els incloïa tots.

El règim senyorial afectà la major part dels pobles; només els més grans i de població cristiana de natura eren de la corona: Ontinyent, l’Olleria, Benigànim, Bocairent, Agullent i Montaverner. Les grans cases senyorials valencianes tenien ací grans jurisdiccions: el marquès d’Albaida tenia Albaida, Atzeneta, Benissoda, Bufali, Carrícola i el Palomar, i el marquès de Bèlgida posseïa Bèlgida, Bellús, el Ràfol i Salem; la baronia de Llutxent, passada després al marquès de Dosaigües, comprenia Llutxent, Quatretonda i Benicolet, i el duc de Gandia tenia la Pobla, Castelló de les Gerres i Aielo de Rugat. Administrativament fou de la governació de Xàtiva (dellà Xúquer) fins el 1707, i després de la nova governació (corregiment) de Xàtiva, fins el 1833. La divisió provincial d’aquest any la inclogué a la província d’Alacant, però poc temps després passà a la de València, i fou dividida en els partits judicials d’Albaida i d’Ontinyent, el primer dels quals desaparegué.