(Palerm, Itàlia, octubre 1744 – València, 11 abril 1817)

Escriptor i eclesiàstic. Germà de Baltasar i de Josep Antoni. Alumne dels jesuïtes de Cordelles, entrà a la Companyia el 1759. Durant l’exili visqué a Ferrara i Ascoli, i es dedicà al magisteri i, sobretot, a la investigació.

Quan tornà per primera vegada (1799), se li confià els registre dels arxius de Lleó. En el seu retorn definitiu (1815) estigué primer a Barcelona i després a València.

La seva obra principal és Historia crítica de España y de la cultura española (Madrid, 1783-1805), que tingué dificultats amb la Inquisició per la seva defensa de l’església nacional visigòtica. Traduí a l’italià autors espanyols i moltes de les seves obres han restat inèdites, entre elles dues propostes de reforma eclesiàstica dirigides al rei Ferran VII de Borbó i a l’arquebisbe de Toledo.