(Barcelona, 1880 – 1950)

Pintor i gravador. Germà del ceramista Joan. Format a Llotja, completà estudis a Roma i a París. Membre del Cercle de Sant Lluc, hi exposà ja en la col·lectiva del 1908 a la Sala Parés. Participà també en l’Exposició de Retrats i Dibuixos de Barcelona (1910), en la Sisena Exposició Internacional (1911) i en les municipals del 1922 i el 1923.

El 1923 esdevingué vocal de la junta constituent dels Amics de l’Art Litúrgic, amb la qual exposà el 1925 i el 1928. Obtingué un dels premis del concurs Barcelona Vista pels Seus Artistes (1930) i del Saló de Primavera del 1934.

Emmirallat en el naturalisme plàcid i modest de Joan Llimona, els anys 1918-20 passà per una etapa plenament noucentista, de factura més arcaïtzant (Costa Brava, L’Empordà), i després retornà a un plàcid realisme camperol, ja convencional.

Portà a terme una intensa tasca de muralista, normalment religiós, que féu que hom el comparés amb Maurice Denis; d’aquestes obres -per a Sitges, Palma, Barcelona, Loiola, Montserrat, Sant Pol de Mar, Reus, Santa Coloma de Gramenet, etc-, diverses foren destruïdes el 1936, bé que subsisteix la que ha estat considerada la millor, els murals del Foment de Pietat Catalana, a Barcelona (1924).

Exposà sovint a Barcelona, i participà en exposicions també a Madrid, Vitòria i Palma.