(Catalunya, 1248 – Poblet, Conca de Barberà, 1289)

Prelat i gran conseller de la corona. Potser fill natural de Jaume I de Catalunya-Aragó i d’Elvira Sarroca, fou criat a la cort reial. Rector d’Albalat (1260) i canonge sagristà de Lleida (1267).

Des del naufragi de l’expedició de Jaume I a Terra Santa (1269) no se separà de la cort. Fou notari reial, i li ha estat atribuïda una part important del Llibre dels Feyts o Crònica del rei En Jaume. El 1272 féu de mitjancer entre el rei i l’hereu, Pere.

El 1273 fou consagrat bisbe d’Osca. Acompanyà el rei Jaume I al concili de Lió (1274). El 1276, ja malalt el rei, fou un dels signants dels codicils afegits al testament. S’encarregà de l’enterrament provisional del rei a València.

Per desavinences amb Pere II, el nou rei, es retirà a Osca; però ambdós es reconciliaren quan, arran de la invasió de Catalunya pels croats francesos, el bisbe acudí a auxiliar el rei, que morí aquell mateix any. Durant el regnat d’Alfons II, recuperà el seu ascendent a la cort.

Fou enterrat a Poblet, en un sepulcre d’alabastre.