(Catalunya, segle XIII – 1309)

Vescomte de Rocabertí (1304-09). Fill i successor del vescomte Dalmau VI de Rocabertí i de Palau, i germà de Guerau i de Guillem.

Tingué desavinences amb el seu veí el comte Ponç V d’Empúries i el seu cunyat Ermengol X d’Urgell. Fidel vassall d’Alfons II i de Jaume II, participà en l’expedició de conquesta de Menorca (1287), en la campanya de Múrcia (1296) i en la lluita contra Frederic II de Sicília (1297).

Fou un dels ostatges que Alfons II lliurà al prior de Sant Gèli (1291) per garantir l’entrada al país de Carles II de Nàpols i Jaume II de Mallorca que havien d’assistir a les vistes de la Jonquera i Panissars.

Allotjà, al seu palau de Peralada, Blanca de Nàpols, que anava a desposar-se amb Jaume II a l’església propera de Vilabertran (1295).

El seu fill i successor fou Dalmau VII de Rocabertí i d’Urgell.