(Aragó, 1068 ? – Vall d’Aran, 28 setembre 1104)

Rei d’Aragó i Pamplona (1094-1104). Fill del rei Sanç III Ramires d’Aragó (Sanç V de Pamplona) i d’una filla del comte Ermengol III d’Urgell, probablement anomenada Elisabet. El seu pare el féu rei de Ribagorça i Sobrarb el 1085.

Tingué amistat amb el Cid, al qual ajudà en la campanya contra València, però no pogué ajudar-lo quan aquest s’enfrontà amb els almoràvits a Quart (1094), però s’entrevistà amb ell entre Montornès i Borriana.

Posseïa un petit territori al voltant de Culla (Alt Maestrat), que poc després comprengué Castelló de la Plana i Mont-roig i més tard Orpesa, i degué perdre-ho després del 1103 sota l’empenta almoràvit.

El 1097 acompanyà el Cid fins a Benicadell. Prengué Calassanç el 1098 i Barbastre el 1100 i hi traslladà la seu episcopal de Roda.

Fou succeït pel seu germà consanguini Alfons I el Bataller.