(Peralada, Alt Empordà, 1265 – Eivissa, Eivissa, 1336)

Cronista, funcionari i soldat. La seva vida va estretament vinculada a la història de la corona catalano-aragonesa en una fase de clara expansió pel Mediterrani.

Ciutadà de Mallorca entre els anys 1287 i 1300, va intervenir en la conquesta de Menorca i, enfront dels Anjou, en la defensa de Sicília.

Acompanyà Roger de Flor en l’expedició a Orient el 1303 i prengué part en les campanyes catalanes a l’Àsia Menor i a Tràcia; redactà el conveni entre l’emperador bizantí i la companyia, i fou capità i administrador a Gal·lípoli. Després d’uns quants anys a l’illa de Gerbes, per comissió del rei de Sicília, s’establí a Xirivella (València).

El 1323 va compondre en vers provençal el Sermó, incorporat més tard dins la Crònica, en el qual exposava la seva opinió sobre la millor manera d’aconseguir la conquesta de Sardenya.

Elegit jurat, formà part de la representació valenciana en la coronació d’Alfons el Benigne. El 1329 es traslladà a Mallorca, on fou conseller de Jaume III.

La Crònica, iniciada el 1325, sintetitza el període comprès entre el 1208 (naixement de Jaume I, tema exposat a base de la prosificació de cançons de gesta) i el 1328 (coronació d’Alfons III), amb dos nuclis temàtics: el regnat turbulent i heroic de Pere el Gran i l’expedició catalana a Orient. Aquesta crònica, que és, per tant, un llibre de memòries redactat amb una concepció ideal de la història, va esdevenir l’únic document de l’expedició catalana a Orient. El material és gairebé autobiogràfic.