(Pineda de Mar, Maresme, segle XIV – )

Jurisdicció senyorial del segle XIV, centrada en el castell de Montpalau, les ruïnes del qual s’aixequen dalt d’una muntanya, a la dreta de la riera de Pineda.

Situada a l’extrem sud-oest del comtat de Girona, originàriament comprenia les parròquies d’Arenys, Sant Iscle de Vallalta, Sant Cebrià de Vallalta, Hortsavinyà i Vallmanya i gran part de les de Sant Pere de Riu (o de Pineda) i de Santa Maria de Pineda.

A la primera meitat del segle XIV sorgí el nucli de Calella, i a la fi del XV els d’Arenys de Mar, Canet de Mar i Sant Pol de Mar, que esdevingueren universitats independents. Comprenia també les cases aloeres de Canet, Menola, Camós i Pineda.

Des de la primera meitat del segle XI pertanyia al llinatge dels Sesagudes, dit després de Montseny. El 1113 la senyoria major fou donada pel sobirà als vescomtes de Cabrera, i la menor restà en mans dels Montseny; ambdues es reuniren el 1328 en poder dels Cabrera.

La castlania del castell fou exercida per la família que es cognomenà Montpalau fins a mitjan segle XIII, època que començà l’abandó de la fortalesa, malgrat un intent de reconstrucció al segle XV. L’església del castell fou dedicada a sant Miquel.

El 1566 passà, per venda, dels Cabrera, comtes de Mòdica, als Montcada, marquesos d’Aitona, i el 1756, per herència, als ducs de Medinaceli.

La cúria radicava a la Boada (vila de Pineda), i ben entrat el segle XV el batlle i el jutge passaren a residir a Calella (la notaria romangué a Pineda); Sant Martí d’Arenys, però, tenia el seu propi batlle natural.