(Catalunya, vers 1370 – 1455)

Senyor de les baronies d’Aitona i Mequinensa, i de Seròs i Soses, que heretà del seu pare, Ot (III) de Montcada i Maça de Liçana, i germà de Joan, Ot i Pere.

El 1392 anà amb l’expedició a Sicília, on restà com a camarlenc, coper i conseller del rei Martí el Jove. El 1394 era munter major del rei.

Governador de València (1409), organitzà i comandà una expedició d’auxili cap a Sardenya en ajuda del capità general Pere de Torrelles.

Assistí, sembla, a la mort de Martí l’Humà quan manifestà la seva voluntat sobre la successió. Tot i haver patrocinat la candidatura del duc de Calàbria, durant l’interregne esdevingué un fervent urgellista: les seves baronies foren el quarter general dels partidaris d’Antonio de Luna y de Xèrica, oncle seu, i del comte d’Urgell.

Acceptà, tanmateix, la sentència de Casp i treballà per obtenir la submissió del comte d’Urgell; fou un dels sis membres designats pel parlament perquè ningú no fos perseguit pel fet d’haver-se oposat a la proclamació de Ferran d’Antequera. El 1419 aconseguí la rehabilitació d’Antonio de Luna.

Estigué sempre al servei de la monarquia, amb remarcable independència de criteri; el 1436 era membre del Consell del Principat per assessorar la reina Maria.

El 1420 fou creat baró de Monreale, i el 1422 comte de Marmilla, a Sicília -on ja havia heretat del pare el comtat de Cammarata, que vengué (1431) als Abbatellis-. Vers el 1448 es retirà de la vida política activa.

S’havia casat en primeres noces amb Constança d’Anglesola, senyora de la baronia d’Anglesola.