Poblat ibèric, ubicat en un petit turó de pendent molt suau de 6,4 ha. Dista 900 m de l’oppidum ibèric del Puig de Sant Andreu.
El jaciment, conegut des del 1947, fou excavat per Miquel Oliva a partir del 1965 i, a la seva mort, per Aurora Martín, Enric Sanmartí i Enriqueta Pons. S’hi ha pogut reconèixer una important muralla i la xarxa urbana, que delimita nuclis habitacionals i àmbits dedicats a les activitats productives.
Alguns dels edificis, per les seves característiques singulars, han estat interpretats com a llocs de culte. Hom ha pogut documentar també enterraments infantils en els subsòls de cases.
La cronologia inicial del poblat es remunta al final del segle VII aC, i el moment d’abandonament se situa en el darrer quart del segle IV aC, tot i que l’indret experimentà certa activitat fins a mitjan segle III aC.
Ha lliurat un conjunt molt notable de materials de procedència grega i púnica i algunes importacions etrusques.
Dades dels Països Catalans 