(Països Catalans, 18 juliol 1936 – 1 abril 1939)

Conflicte bèl·lic. L’aixecament d’un grup de militars de l’exèrcit espanyol, iniciat per les forces d’Àfrica, responia a un pla preconcebut des de febrer de 1936, arran de la victòria electoral del Front Popular, per sectors de l’exèrcit vinculats a organitzacions polítiques de dretes. La seva acció, que pretenia un triomf ràpid i efectiu, s’enfrontà amb l’oposició d’altres sectors militars, fidels a la legalitat republicana, i d’un moviment obrer enquadrat en la UGT i la CNT, especialment combatiu, que feren fracassar l’aixecament a les grans ciutats del país -Madrid, Barcelona, Bilbao, València, Santander, etc- mentre que triomfava a la majoria de ciutats castellanes, aragoneses, etc.

A Catalunya, on la situació a favor de la República es clarificà durant els dies 19 i 20 de juliol, el triomf fou capitalitzat per la CNT, que aprofitant la feblesa del poder institucional, va imposar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va actuar com un autèntic poder governamental dins els primers mesos de la guerra. Al mateix temps, l’esclat de la guerra va provocar una profunda onada d’anticlericalisme i una revolució social que es va concretar en forma de col·lectivitzacions agràries -a Catalunya no gaire importants- i industrials.

Durant l’estiu de 1936 una expedició catalana, comandada pel capità Bayo, va intentar sense èxit apoderar-se de Mallorca.

Amb l’objectiu de normalitzar la situació política, el setembre de 1936 es constituïa un consell de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, que integrava el conjunt de les forces antifeixistes existents a Catalunya, des de l’Acció Catalana Republicana fins al POUM i la CNT. Aquest “govern d’unitat” portaria a terme la tasca de legalitzar la revolució, amb l’aprovació del Decret de col·lectivitzacions i control obrer (octubre 1936) que va institucionalitzar un procés de transformacions que des de l’estiu es manifestava en nombrosos àmbits.

Des del 27 de juliol de 1936 hi havia també un Consell de l’Escola Nova Unificada que va elaborar una planificació de l’ensenyament, des de l’escola bressol als estudis universitaris, amb l’objectiu de posar fi als dèficits escolars. El 28 d’agost de 1936 es va crear un Consell general de la sanitat que va iniciar una tasca de comarcalització de la sanitat a Catalunya. I ben aviat començaren els debats sobre l’habitatge que culminaren en el Decret de municipalització de la propietat urbana (juny 1937). També es prengueren mesures per pal·liar la manca de moneda divisionària amb l’emissió, per part de la Generalitat, de bitllets de 10, 5 i 2,5 pessetes.

La revolució, però, va provocar tensions i enfrontaments entre les forces catalanes partidàries d’aprofundir el procés -CNT, FAI i POUM- i aquells altres favorables a alentir-lo -ERC i PSUC. La crisi governamental de desembre de 1936, amb l’exclusió del POUM de la Generalitat, obriria un període de dissidències que amb el teló de fons de tot un seguit de derrotes militars sofertes per la República des de l’inici de la guerra començaria a provocar els primers enfrontaments seriosos.

Els esdeveniments de la Fatarella (gener 1937), que provocaren 30 morts, els primers avalots que varen tenir lloc a Barcelona per la manca de queviures, l’assassinat de Roldán Cortada, destacat dirigent dels PSUC (abril 1937), i els enfrontaments de la Cerdanya, on va trobar la mort el dirigent anarquista Antonio Martín, culminaren en els fets de Maig de 1937, una guerra civil interna que va enfrontar durant una setmana pels carrers de Barcelona els dos blocs que s’havien constituït.

La fi de la lluita de barricades va comportar la caiguda del govern de Largo Caballero i la constitució d’un nou govern presidit per Juan Negrín, la pèrdua definitiva de l’hegemonia anarquista i la substitució per la del PCE-PSUC, el retrocés de les conquestes revolucionàries, i una dura repressió contra el POUM que va culminar amb la dissolució del partit i l’assassinat del seu secretari polític, Andreu Nin.

La desaparició del front del nord va comportar l’arribada a Catalunya d’una ingent onada de refugiats que pel novembre de 1938 sobrepassaven els 600.000, la majoria nens i dones. L’octubre de 1937 es produiria també el trasllat del govern de la República de València a Barcelona, amb la qual cosa s’inauguraria un període de divergències intergovernamentals entre la República i Catalunya que culminaria en la pèrdua progressiva de competències de govern per part de la Generalitat.

El 1938 va ser l’any de la militarització general de la societat. Després de la batalla de Terol, que havia exhaurit l’exèrcit republicà, Franco aprofità l’ocasió per emprendre una ofensiva que va fer retrocedir la línia de front al llarg dels rius Ebre i Segre. Mentre Franco arribava a terres catalanes, ocupant Lleida (abril 1938), Catalunya quedava separada de la resta del territori republicà.

En un context de desmoralització generalitzada, amb greus dificultats per subsistir en la rereguarda catalana, amb problemes polítics irresoluts i quan la necessitat de buscar una solució pacífica a la guerra esdevenia una preocupació generalitzada -el president de la República, Manuel Azaña, el dia 18 de juliol de 1938 havia pronunciat a Barcelona el discurs de les tres p: pau, pietat i perdó-, el govern va decidir portar a terme l’ofensiva més ambiciosa de tota la guerra, en el front de l’Ebre. Començava així la batalla més llarga i dura, iniciada el 25 de juliol de 1938, amb el pas del riu per l’exèrcit republicà per 12 punts diferents, que s’acabaria el 15 de novembre, quan el front va recuperar la seva configuració anterior.

La batalla de l’Ebre va exhaurir la capacitat militar de la República, de tal manera que quan Franco va decidir emprendre l’ofensiva final contra Catalunya (desembre 1938), es va trobar davant d’un exèrcit sense possibilitats de resistència: en no gaire més d’un mes, entre el 23 de desembre de 1938 i el 9 de febrer de 1939, es produïa l’ocupació de Catalunya.