(l’Aleixar, Baix Camp, 6 juny 1773 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 26 agost 1851)

Eclesiàstic i polític. Professà a Montserrat, on estudià i on posteriorment ensenyà. Elegit abat de Montserrat (1814-17), reconstruí el monestir i reinstaurà el culte i l’escolania.

Primer bisbe català en ocupar la mitra d’Urgell en els temps moderns (1827). Dirigí la Junta carlina del Principat abans que fos institucionalitzada pel pretendent.

Expulsat d’Espanya, s’establí a Montpeller (1835), de la junta carlina de la qual formà part juntament amb l’arquebisbe de Cuba i Joaquim de Sentmenat (després marquès de Sentmenat), mentre el canonge Canal, home de la seva confiança, presidia la junta corregimental d’Urgell, i el seu nebot, Josep Ignasi Dalmau i de Baguer, era secretari de la junta governativa de Catalunya.

Els andorrans li retiraren la qüestia per conservar la neutralitat, i la cediren al bisbe d’Albí. Alhora el govern espanyol prescindí d’ell en els convenis amb el síndic i el Consell General.

Es defensà cercant suport en el copríncep francès (memorial a Lluís Felip del 1841). Tornà a la Seu el 1848.