(Barcelona, 1913 – Roma, Itàlia, 6 agost 1969)

Eclesiàstic. Estudià al seminari de Barcelona, a la universitat Gregoriana i a l’Ateneu Lateranense de Roma, on es doctorà en dret civil i canònic. Al Col·legi Màxim de Sarrià es llicencià en teologia.

Exercí de professor al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Salamanca. El 1950 fou nomenat auditor de la Rota romana, on arribà a sots-degà.

Escriví articles especialitzats sobre matèries canòniques, i dedicà alguns estudis, entre d’altres la tesi doctoral, a les relacions entre el dret canònic i el dret català.

Personalitat de fort ascendent en els ambients cristians de Barcelona i de tot Catalunya, fou mentor de molts sacerdots catalans, fins al punt que, pel gener de 1969, en una carta al nunci, 141 sacerdots el demanaren per arquebisbe de Tarragona.

Juntament amb altres preveres barcelonins, inicià i promogué, el 1947, la Unió Sacerdotal. Sota el seu guiatge es formalitzà la fundació de les auxiliars diocesanes de Barcelona.

Intervingué activament en els treballs del Concili Vaticà II i fou membre de diverses comissions conciliars. A Catalunya fou portaveu de l’esperit del concili i esperança dels qui treballaven per una profunda reforma de l’Església.