(Barcelona, 3 desembre 1835 – 26 juny 1911)

Jurisconsult i historiador. Fill de Josep Bertran i Ros. Fou president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1870-71), de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1902-03) i de l’Acadèmia de Bones Lletres (des del 1907).

Diputat a les corts el 1863, sota la restauració milità en el partit liberal conservador de Cànovas i el 1902 ingressà en el senat.

Entre els seus treballs jurídics cal esmentar Memorias sobre expropiación forzosa por causa de utilidad pública (1889), Asociaciones, sociedades, personas jurídicas y vida corporativa de los pueblos (1893), i d’altres escrits dirigits a la conservació i defensa del dret català.