(Menàrguens, Noguera, 17 juny 1908 – Barcelona, 17 octubre 1987)

Escriptor. Germà de Ramon. Militant del moviment catalanista a les terres de Lleida, pertanyé al Bloc Obrer i Camperol.

La seva literatura, d’arrel romàntica, destaca l’assaig El camí de Catalunya (1945), les novel·les: Desembre (1934), La vida de Joan Ventura (4 volums, 1963-71), La vida nova (1966), La guerra civil (1986), etc; teatre, més aviat de caire històric: Don Joan (1959), La reina Margarida (1966), Capses humanes (1971), Aníbal (1972), Lucrècia (1980), La veu del destí (1983), etc, i poesia: Les ales del vent, El cor vermell (1972) i Indíbil i Mandoni (1972).

És també autor d’obres històriques: Tres moments històrics: Indíbil i Mandoni, Aníbal a Catalunya, Evocació de la ciutat de Balaguer (1971), Els comtes d’Urgell i la ciutat de Balaguer (1973).

S’exilià a França el 1939, i en tornar es dedicà a l’ensenyament i a la divulgació de la llengua catalana: Els verbs catalans conjugats (1978) i Nou diccionari de la llengua catalana (1979).

Obtingué la flor natural als jocs florals de Buenos Aires el 1960.