(Maó, Menorca, 13 juny 1885 – Barcelona, 7 novembre 1963)

Escriptor i pintor. Nebot de Narcís Verdaguer i Callís i germà de Joaquim. Es formà a Segòvia, on el seu pare, Magí Verdaguer i Callís, fou catedràtic d’institut. Després passà a Mallorca, on publicà el 1908 una novel·la i un recull poètic. Es llicencià en dret a Barcelona (1914), però no exercí.

Treballà a “El Día Gráfico” i “La Vanguardia” (des del 1915), on Gaziel li encomanà la crítica literària: Puig i Ferreter a Servitud el descriu amb el nom de Veguer. Fundà la revista “Mundo Ibérico” (1927), relacionada amb el grup avantguardista del Ateneíllo de l’Hospitalet, agrupat entorn de Rafael Barradas.

Com a novel·lista, cerebral i sovint irònic, publicà La isla de oro (1926) -traduïda a cinc idiomes-, El marido, la mujer y la sombra (1927), Piedras y viento (1928), La mujer de los cuatro fantasmas (1931), Un intelectual y su carcoma (1934), etc. Estrenà a Madrid l’obra d’avantguarda El sonido 13 (1930). Traduí al castellà G. Papini i Thomas Mann, entre altres autors.

Instal·lat a Palma el 1940, recopilà els seus records a La ciudad desvanecida (1953; versió catalana ampliada La ciutat esvaïda, 1976) i els de Barcelona a Medio siglo de vida barcelonesa (1957). Col·laborà a “Destino”, “Diario de Mallorca” i “Revista”, i publicà la novel·la Un verano en Mallorca (1959), així com biografies i alguns assaigs històrics (La dominación británica en Menorca, 1952). Deixà inèdites unes ambicioses memòries.

Com a pintor, les seves obres -pràcticament inèdites en vida- acusen influències de l’estampa japonesa i de l’expressionisme alemany; són fruit d’un pòsit avantguardista matisat pel seu característic lirisme d’intel·lectual contemplatiu i hipersensible.