(Barcelona, 11 febrer 1910 – Arezzo, Itàlia, 21 febrer 1974)

Pintor, gravador i escultor. Fill de Juli Vallmitjana i Colomines, i germà de David.  Format a Bells Oficis i a l’École des Arts Décoratifs de París. Fou membre de l’ADLAN.

Se n’anà del país el 1938 a París i a Veneçuela, on s’interessà per la música popular i el folklore, tingué diversos càrrecs pedagògics i exercí una notable tasca de conferenciant.

Té escultures, pintures murals i mosaics d’importància a Caracas i a Maracaibo. Exposà individualment a París (1949), Los Angeles (1957), Londres (1965), Barcelona (Sala Adrià, 1971), etc.

Establert a Arezzo el 1957, hi crea el Museo Didattico d’Arte Contemporanea. Fou el promotor del grup artístic italo-català Intrarealisme (1967). Col·laborà en edicions de bibliòfil amb el seu amic Rafael Alberti.

Conreà un art eclèctic d’un figurativisme estilitzat, amb elements informalistes, i molt sovint de contingut simbòlic o testimonial. El Circulo Artistico d’Arezzo li dedicà una exposició-homenatge pòstuma el 1974.

Té obra a museus d’Anglaterra, França, Israel, els EUA, Veneçuela, l’Argentina, Itàlia i Barcelona (Museu d’Art Modern).

Fou el pare de l’urbanista Marta Vallmitjana i Alemany.