(Barcelona, Barcelonès)

Caseria, que forma un enclavament entre els municipis de Molins de Rei i de Sant Cugat del Vallès, al vessant septentrional de la serra de Collserola, entre les rieres de Vallvidrera i de Sant Bartomeu (dita, a la capçalera, torrent de Santa Creu). Aquest territori és dominat pel puig d’Olorda, on s’alçava el castell d’Olorda.

El poblament és disseminat i centrat en l’església parroquial de la Santa Creu, esmentada ja el 1066. El lloc fou donat el 1147 al monestir de Sant Cugat del Vallès. Dins el seu terme existí, des d’abans del 1202, el monestir cistercenc de Valldonzella, traslladat el 1263 al pla de Barcelona.

El castell d’Olorda comprenia al segle XIV les parròquies de Santa Creu d’Olorda i de Santa Maria de Vallvidrera; de la de Santa Creu depenia, al segle XVI, la de Sant Bartomeu de la Quadra. El terme d’Olorda pertanyia a la fi del segle XIV als Relat i, al segle següent, als Requesens (formà part de la baronia de Molins de Rei). No formà part mai del territori de Barcelona.

Al segle XIX formà un municipi, que fou dissolt el 1916 i repartit entre els de Sarrià (el sector que inclou l’església parroquial), Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei (a aquest darrer, la parròquia de Sant Bartomeu de la Quadra).