Pujol i Soley, Jordi

(Barcelona, 9 juny 1930 – )

Polític. Llicenciat en medicina, participà en el moviment universitari antifranquista, i el 1954 impulsà el grup Catòlics Catalans. El mai/1960 fou detingut i condemnat a 7 anys de presó, acusat de promoure els fets del Palau de la Música Catalana. En sortir de la presó, tres anys després, col·laborà en la creació de Banca Catalana (1963), impulsà diverses empreses culturals catalanistes i, als anys 1970, fou el principal accionista del diari “El Correo Catalán” i de la revista “Destino”.

Fou un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), partit del qual ha estat secretari general (1976-89) i, des del 1989, president. Representant català a la “comissió nou” de l’oposició negociadora amb el govern Suárez (des/1976), el jun/1977 fou elegit diputat (CDC), i reelegit el 1979, al Congrés, on fou cap del grup “minoria catalana” (1977-80).

Conseller de la Generalitat en el govern de Tarradellas (1977-80), encapçalà la coalició Convergència i Unió, que triomfà en les eleccions autonòmiques (20/mar/1980), i fou elegit president de la Generalitat (24/abr). Reelegit, per majoria absoluta, en 1984, 1988 i 1992, en les eleccions del 1995 i 1999 tornà a ser elegit president, encara que per majoria simple. L’any 2003 deixà la política i cedí a Artur Mas i Gavarró la candidatura a la presidència de la Generalitat.

El ministeri fiscal es querellà contra ell i altres 24 directius de Banca Catalana (1984), però l’Audiència de Barcelona en refusà el processament (1986).

La seva política nacionalista moderada procurà la recuperació de les institucions i competències del govern català, així com la projecció de Catalunya a l’estranger, especialment en el marc de la Unió Europea. Presidí l’Assemblea de Regions d’Europa (ARE) de 1992 a 1996.

Des del 1993, ha donat suport als govern minoritaris de Madrid, tant del PSOE com del PP, per tal d’assegurar la governabilitat de l’estat i consolidar la incorporació d’Espanya a la Unió Europea.

Al jul/2014, en un comunicat de gran ressò, reconegué no haver declarat una herència dipositada en un banc estranger l’any 1980 i que tampoc regularitzà els anys següents. Poc després renuncià els càrrecs honorífics de president fundador de CDC i de CiU i a les prerrogatives com a expresident de la Generalitat.

Ha publicat diversos textos polítics, com Construir Catalunya (1955), Una política per Catalunya (1976), La immigració, problema i esperança de Catalunya (1977), Des dels turons a l’altra banda del riu (1978) i Passió per Catalunya (1999).