(Tortosa, Baix Ebre, 19 febrer 1841 – Barcelona, 19 agost 1922)

Compositor i musicòleg. De formació autodidàctica, aconseguí una erudició excepcional. Les seves investigacions sobre música antiga foren molt importants: publicà l’obra completa de Victoria, una bona part de les Cantigas d’Alfons X i nombrosos tractats musicals teòrics i monogràfics.

Com a compositor, fou el primer a concebre la creació de l’òpera espanyola autòctona, basant-se en els principis dels orígens de l’òpera en el s XVII, en els del s XVIII (Gluck) i en la reforma wagneriana. Va servir-se de material temàtic procedent de cançons catalanes, música popular, polifònica i tota mena de música espanyola antiga o moderna. En la composició emprà els procediments de desenvolupament wagnerià a partir de motius fonamentals significatius i moviments harmònics cromàtics.

Les seves obres més importants són la trilogia Els Pirineus (1893), en tres jurnades i un pròleg, sobre un poema de Víctor Balaguer, La Celestina (1902) i El comte Arnau (1904), amb text de Joan Maragall; va escriure moltes obres de cambra, simfòniques i les òperes Mazzepa (1881), El último Abencerraje (1874) i Il Tasso a Ferrara.

Des de la càtedra d’estètica al Conservatori de Madrid va influir molt sobre el desenvolupament de la música espanyola. Fou mestre de Granados, Gerhard, Anglès, Octaño, Donostia i Falla.