(San Roque, Andalusia, 11 gener 1772 – Palma de Mallorca, 5 juliol 1817)

Militar i polític liberal. En iniciar-se la guerra del Francès s’oferí al govern espanyol, i es distingí en diversos fronts, especialment en l’alliberament de Catalunya, d’on fou nomenat capità general el 1811. En tornar Ferran VII (1814) fou substituït i es retirà a Vinarós, però el 1817 preparà a Caldes d’Estrac, juntament amb els germans Milans del Bosch, un alçament per restablir el règim constitucional. Fracassat aquest, Lacy es deixà agafar sense intentar fugir; l’alta estima de què gaudia a Catalunya i els contactes que tenia amb personalitats notables de la burgesia barcelonina, l’inclinaren a creure que la vida no li perillava.

Fou jutjat gairebé en secret i, malgrat la falta de proves, el capità general Castaños el condemnà a mort. Aquest, tement una commoció popular, féu córrer la veu que havia estat indultat i el traslladà al castell de Bellver, a Mallorca. El mateix Lacy creia en l’indult, però a la matinada del 5/jul fou afusellat. El 1820 les corts constituents el declararen benemèrit de la pàtria en grau heroic.