(Felanitx, Mallorca, 20 gener 1896 – París, França, 20 juny 1958)

Escriptor i polític. Conferenciant, assagista, humanista i crític, és una de les figures més sobresortints que ha aportat Mallorca a la literatura catalana. Arrelat des de jove a Barcelona, dirigí els “Quaderns d’Estudi” (1918) i col·laborà a “La Revista” i a “La Veu de Catalunya”.

L’any 1919 fundà Expansió Catalana, entitat destinada a difondre a l’estranger la cultura catalana, tasca que aconseguí a través d’una estada a Portugal, del contacte amb els occitans, de la publicació de l’estudi Per a la valorització internacional de Catalunya (1920) i del panegíric Maragall laude (1922).

L’any 1923 fou director de la Fundació Bernat Metge, creada per Francesc Cambó, i per a la qual traduí una part del Discursos de Ciceró (1923) i el segon volum de la Història d’Alexandre el Gran de Quint Curci (1926).

Fruït dels seus treballs crítics sobre literatura és l’assaig Entre la vida i els llibres (1929) i els assaigs polítics La qüestió de les minories nacionals (1929), El moment polític (1930) i Catalunya endins (1930). Fou director de “La Veu de Catalunya” (1931) i de la revista “Occident” (1936-39), editada a París.

En els darrers anys de la seva vida canvià totalment de posició política i durant la dictadura obtingué el càrrec de delegat d’Espanya a la Unesco (1952-58). D’aquesta darrera època és el llibre Las profecías se cumplen.