(Mediona, Alt Penedès)
(o Sant Joan de Conilles) Poble (430 m alt) i cap del municipi, estès a banda i banda de la riera de Mediona, aigua amunt del castell de Mediona.
El nucli sorgí a partir de mitjan segle XIX al voltant de l’antiga església parroquial, pràcticament aïllada, de Sant Joan de Conilles, que pertanyia a la jurisdicció del castell de Mediona.
(Rupit i Pruit, Osona)
Poble i antiga parròquia rural, que donà nom al municipi fins el 1955, al sud del terme, sobre la cinglera que limita Collsacabra amb la vall del Ter.
Existia el 968, i la vila de Rupit en depengué religiosament fins el 1878, que esdevingué filial de Rupit.
L’església té una nau amb tres absis de disposició trevolada i els secundaris formen com un creuer i un cimbori amb llanternó modern. L’absis major havia estat mutilat per a fer un presbiteri més ample. El conjunt és de la fi del segle XI o principi del XII, però la porta de migdia és més tardana. Dos arcs torals restaurats responen segurament a un reforçament, a causa dels terratrèmols del 1427.
Vers el 1770 s’abarrocà l’interior i es bastí el petit campanar, però totes les mutilacions dels murs i l’arrebossat desaparegueren arran d’una restauració. En l’època parroquial havia arribat a tenir 62 masos.
El 1989 hom col·locà una còpia del retaule dels Sants Joans que el 1503 féu Joan Gascó, l’original de la qual es troba actualment al Museu Episcopal de Vic. Fou restaurada els anys 1970 pels Amics de Rupit i la diputació provincial.
(Santa Maria de Corcó, Osona)
Poble de caràcter disseminat, situat al peu de la cinglera occidental de la serra de Cabrera. És centrat per l’església de Sant Julià de Cabrera, que li dóna el nom al disseminat.
El 1687 tenia 13 masos, 142 h el 1782 i 210 h el 1855. És format exclusivament per masos, amb grans prades per al bestiar, i boscs de faigs i roures.
Pertany a la seva demarcació el santuari de Cabrera, prop del qual hi ha les restes del castell de Cabrera, origen de l’important llinatge del mateix nom.
(Palau-sator, Baix Empordà)
(o Boadell) Poble, prop de la carretera de la Bisbal a Pals, al nord de Sant Feliu de Boada.
L’antiga església de Sant Julià és un notable exemplar preromànic, d’una sola nau i amb arcs de ferradura. No hi havia culte i serví durant molts anys de dependència agrícola d’una masia, fins que l’any 1982, després de la seva restauració, fou consagrada de nou. Existia ja al segle X.
El lloc formà part del castell i després batllia reial de Palau-sator.
(o Sant Jaume d’Anoia) Poble (187 m alt), al sud del municipi, a l’esquerra de l’Anoia, al voltant de l’església, parroquial des del 1070.
Havia pertangut al terme del castell de Piera ja l’any 1058.
(el Brull, Osona)
Caseria, de poblament disseminat, en un sector que forma un apèndix del terme entre els de Seva i de Balenyà.
Prengué el nom d’una antiga vil·la rural coneguda des del 1029. És anomenada popularment Sant Jaume dels Bastons, pel mas dels Bastons que té prop seu.
El 1860 tenia 18 famílies; fou erigida en parròquia independent el 1878.
L’església romànica és obra de principi del segle XII, amb l’absis renovat al principi del segle XX.
(Serra de Daró, Baix Empordà)
Poble, a ponent del cap del municipi.
L’església parroquial fou consagrada el 1123 i fou possessió de la mitra de Girona, igual que el lloc, que formà part de la batllia de la Bisbal.
En depenia Cunyà.
(Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)
Llogaret de població disseminada, al vessant septentrional de la serra de Collserola, a la vall de Sant Iscle, drenada pel torrent de Sant Iscle, que davalla del coll de la Ventosa, límit amb el terme de Barcelona, i és tributari de la riera de Sant Cugat.
L’església parroquial (Sant Iscle) és romànica, d’una nau i un absis; és esmentada ja el 964. El 1624 li fou agregada la de Montcada, però el 1868 se’n separà de nou, i la de Sant Iscle s’uní a la de Cerdanyola. En depenia el santuari de Santa Maria de les Feixes.
El 1933 hi fou descobert un fragment de pintures murals amb l’escena de l’Epifania, des del 1934 al Museu Diocesà de Barcelona.
(Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa)
(o Sant Iscle de Pineda) Poble, al peu del castell de Colltort, a la capçalera de la riera de Sant Iscle, afluent per l’esquerra del riu Brugent.
L’església parroquial de Sant Iscle és un petit exemplar romànic amb un petit porxo a l’entrada i campanar coronat per merlets.
(Sant Fruitós de Bages, Bages)
Poble, a l’extrem nord-oest del terme, en terreny pla recorregut per la sèquia de Manresa.
L’església, documentada des del 937, avui tinença parroquial de Santpedor, fou una de les set filials de la col·legiata de Manresa. És una construcció d’origen romànic.
Prop seu ha sorgit últimament l’important nucli de Pineda de Bages, nou barri residencial de la burgesia manresana.
Dades dels Països Catalans 