(Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, Baix Empordà)
Poble, al límit amb l’antic terme de Cruïlles.
L’antiga parròquia, consagrada el 904, era dedicada a sant Joan i esdevingué sufragània de la de Cruïlles.
Formà part de la baronia de Cruïlles.
(Viver i Serrateix, Berguedà)
(o Sant Joan de Cor-de-roure) Poble i antiga casa monàstica, al nord-oest del terme, prop de la masia de Cor-de-roure.
El 899 és citat entre les possessions de Sant Joan de les Abadesses. El 922 es consagrà la seva església, a precs de l’abadessa Emma, i aleshores tenia una comunitat canonical de sacerdots, als quals el bisbe d’Urgell donà la cura d’ànimes del lloc.
Hom creu que els seus comunitaris passaren a Sant Joan de les Abadesses en convertir-se aquell monestir en canonical (1017), i restà com a parròquia rural.
L’església, refeta als segles XVII-XVIII, serva un absis romànic i sepultures cavades a la roca dels seus primers temps (segles IX-X).
Al segle XIX formà un municipi amb la quadra de Montdarn (o de Sant Martí de Balaguer).
(Mediona, Alt Penedès)
(o Sant Joan de Conilles) Poble (430 m alt) i cap del municipi, estès a banda i banda de la riera de Mediona, aigua amunt del castell de Mediona.
El nucli sorgí a partir de mitjan segle XIX al voltant de l’antiga església parroquial, pràcticament aïllada, de Sant Joan de Conilles, que pertanyia a la jurisdicció del castell de Mediona.
(Rupit i Pruit, Osona)
Poble i antiga parròquia rural, que donà nom al municipi fins el 1955, al sud del terme, sobre la cinglera que limita Collsacabra amb la vall del Ter.
Existia el 968, i la vila de Rupit en depengué religiosament fins el 1878, que esdevingué filial de Rupit.
L’església té una nau amb tres absis de disposició trevolada i els secundaris formen com un creuer i un cimbori amb llanternó modern. L’absis major havia estat mutilat per a fer un presbiteri més ample. El conjunt és de la fi del segle XI o principi del XII, però la porta de migdia és més tardana. Dos arcs torals restaurats responen segurament a un reforçament, a causa dels terratrèmols del 1427.
Vers el 1770 s’abarrocà l’interior i es bastí el petit campanar, però totes les mutilacions dels murs i l’arrebossat desaparegueren arran d’una restauració. En l’època parroquial havia arribat a tenir 62 masos.
El 1989 hom col·locà una còpia del retaule dels Sants Joans que el 1503 féu Joan Gascó, l’original de la qual es troba actualment al Museu Episcopal de Vic. Fou restaurada els anys 1970 pels Amics de Rupit i la diputació provincial.
(Santa Maria de Corcó, Osona)
Poble de caràcter disseminat, situat al peu de la cinglera occidental de la serra de Cabrera. És centrat per l’església de Sant Julià de Cabrera, que li dóna el nom al disseminat.
El 1687 tenia 13 masos, 142 h el 1782 i 210 h el 1855. És format exclusivament per masos, amb grans prades per al bestiar, i boscs de faigs i roures.
Pertany a la seva demarcació el santuari de Cabrera, prop del qual hi ha les restes del castell de Cabrera, origen de l’important llinatge del mateix nom.
(Palau-sator, Baix Empordà)
(o Boadell) Poble, prop de la carretera de la Bisbal a Pals, al nord de Sant Feliu de Boada.
L’antiga església de Sant Julià és un notable exemplar preromànic, d’una sola nau i amb arcs de ferradura. No hi havia culte i serví durant molts anys de dependència agrícola d’una masia, fins que l’any 1982, després de la seva restauració, fou consagrada de nou. Existia ja al segle X.
El lloc formà part del castell i després batllia reial de Palau-sator.
(o Sant Jaume d’Anoia) Poble (187 m alt), al sud del municipi, a l’esquerra de l’Anoia, al voltant de l’església, parroquial des del 1070.
Havia pertangut al terme del castell de Piera ja l’any 1058.
(el Brull, Osona)
Caseria, de poblament disseminat, en un sector que forma un apèndix del terme entre els de Seva i de Balenyà.
Prengué el nom d’una antiga vil·la rural coneguda des del 1029. És anomenada popularment Sant Jaume dels Bastons, pel mas dels Bastons que té prop seu.
El 1860 tenia 18 famílies; fou erigida en parròquia independent el 1878.
L’església romànica és obra de principi del segle XII, amb l’absis renovat al principi del segle XX.
(Serra de Daró, Baix Empordà)
Poble, a ponent del cap del municipi.
L’església parroquial fou consagrada el 1123 i fou possessió de la mitra de Girona, igual que el lloc, que formà part de la batllia de la Bisbal.
En depenia Cunyà.
(Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)
Llogaret de població disseminada, al vessant septentrional de la serra de Collserola, a la vall de Sant Iscle, drenada pel torrent de Sant Iscle, que davalla del coll de la Ventosa, límit amb el terme de Barcelona, i és tributari de la riera de Sant Cugat.
L’església parroquial (Sant Iscle) és romànica, d’una nau i un absis; és esmentada ja el 964. El 1624 li fou agregada la de Montcada, però el 1868 se’n separà de nou, i la de Sant Iscle s’uní a la de Cerdanyola. En depenia el santuari de Santa Maria de les Feixes.
El 1933 hi fou descobert un fragment de pintures murals amb l’escena de l’Epifania, des del 1934 al Museu Diocesà de Barcelona.
