(Barcelona ?, vers 1682 – Viena, Àustria, 1754)
Militar i comte de Vázquez. Probablement nét de Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí.
El 1714, en caure Barcelona en mans de Felip V, s’exilià a Viena, on restà al servei de l’emperador Carles VI, del qual fou conseller d’estat. Fou mariscal de camp dels exèrcits imperials.
Fou soterrat a Brunn, al costat de la seva primera muller, la marquesa de Perles.
(Catalunya, segle XII)
Senyor de Puigmàger, de l’honor de Rajadell i del feu de la Molsosa, els quals heretà del seu germà Arnau.
Potser fou àrbitre delegat de Ramon Berenguer IV, el 1128, en una concòrdia entre el comte barceloní i el d’Empúries.
Foren germans seus:
Arnau de Pinós (Catalunya, segle XII – 1179) Senyor de Puigmàger, de l’honor de Rajadell i del feu de la Molsosa, dominis que deixà al seu germà Guillem, mentre que deixà altres béns, la seva armadura i el seu cos a l’orde del Temple.
Ramon de Pinós (Catalunya, segle XII) Noble. Membre de la línia de Puigmàger, Rajadell i la Molsosa.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Noble. Apareix entre els participants de la campanya de Sardenya de 1409 i entre els tres nobles que capitanejaren el cos d’assalt a la plaça de Sanluri, on fou un dels primers a entrar amb el seu estendard.
En aquesta acció bèl·lica hi ha referències de diversos Pinós. el destriament d’uns i altres no és sempre segur, a causa d’homonímies i d’ús de noms compostos, que a vegades podien ser citats només parcialment.
(Catalunya, segle XIII – 1294/96)
Noble (dit el Jove). Senyor de les baronies de Pinós, Bagà, etc, com el seu pare Galceran (IV) de Pinós.
Prengué part en una expedició amb l’exèrcit reial a València el 1255, segurament per sufocar alguna de les revoltes sarraïnes encapçalades per al-Azraq. El 1266 participà també en la conquesta del regne de Múrcia feta per Jaume I, el qual li encomanà després la guarda d’una part de la frontera valenciana, a Biar, juntament amb altres tres cavallers.
El 1269 participà en la Croada a Terra Santa i continuà l’empresa, quan el rei l’abandonà, seguint els bastards reials Ferran Sanxis de Castre i Pere Ferrandis d’Híxar fins a Acre, on lluitaren contra els turcs.
El 1273 refusà, com altres nobles catalans, l’ordre reial d’acompanyar el monarca en una expedició d’ajut al rei de Castella contra els sarraïns andalusos, però no persistí en la seva actitud quan aquesta qüestió desembocà en la revolta de la noblesa catalana i ajudà llavors el rei a sotmetre-la.
El 1278, juntament amb Ramon d’Urtx, actuà d’intermediari en les convencions entre Pere II el Gran i el comte Roger Bernat III de Foix.
Com els seus antecessors, afavorí els templers, als quals donà terres a Saldes i a Bagà.
(Catalunya, segle XIII – Bagà, Berguedà, 1277)
Noble (dit el Vell). Era fill de Ramon Galceran (I).
Senyor dels castells i les baronies de Pinós, Vallmanya, Tàrrega, Gaià, Sant Jaume, l’Espà, Gósol, Saldes, Quer Foradat, Llo, Gisclareny, Alguaire, Albesa, Lillet, la Guàrdia, Talteüll i Fórnols, aquest empenyorat a Galceran per la comtessa Aurembiaix d’Urgell, i els llocs de Bagà, Gavarrós, Brocà, Barrat, Vilanova, la vall de la Vansa i diversos béns als Prats i a la Manresana i als castells de Josa, Sant Martí dels Castells, Cava, Ansovell i Queralt.
El seu lloc de residència fou Bagà, capital de la baronia de Pinós, població a la qual concedí una carta de franqueses el 1233.
Prengué part en la conquesta de Mallorca (1229-30) i potser també en la de València (1233-45). Participà també en les guerres nobiliàries de la Catalunya de ponent: les de 1198-1269 entre els Urgell i els Castellbò per la qüestió del casament d’Arnalda de Caboet, senyora de la vall d’Andorra, i en les de 1256-60 entre els Montcada i altres nobles aliats amb el rei Jaume I contra els comtes d’Urgell i de Foix. En aquesta darrera ocasió estigué aliat amb el comte d’Urgell.
Es casà amb Esclarmunda de Canet, senyora de la Guàrdia de Ripollès.
(Catalunya, segle XII – abans 1197)
Noble. Fill de Galceran (II). De jove era de la mainada o guàrdia reial d’Alfons I el Cast.
En 1177, trobant-se a l’aplec de fundació de la vila de Puigcerdà, fou ofès greument pel noble Ponç de Mataplana. El gran detractor d’aquest, Guillem de Berguedà, ha deixat record de l’incident en una de les seves composicions satíriques.
Heretà del pare la baronia de Pinós. En 1193 apareix documentat amb el fill Ramon Galceran (I).
(Catalunya, segle XI – després 1143)
Noble. Fill de Galceran (I) de Pinós.
Senyor de Pinós, Vallmanya, l’Espà, Gósol, Saldes i Quer Foradat, pels quals prestà jurament de fidelitat al comte Ramon Berenguer III de Barcelona (1117-31), dominis als quals afegí, per concessió de Ramon Berenguer IV (1134), els castells de Sant Martí de Tous, Queralt i Miralles, els quals, però, no romangueren dins els dominis familiars.
Figurà sovint en el seguici d’ambdós comtes i fou un dels marmessors de Ramon Berenguer III (1130). El 1140 fou un dels signants del pacte de Carrión entre Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Castella.
Ell, o potser el seu fill, representà el comte en un plet que aquest tenia amb Pere de Puigverd pels castells de Piera i Prenafeta el 1157.
Sembla que ha d’ésser ell el protagonista de la llegenda del Rescat de les Cent Donzelles. No consta, però, històricament, la participació de Galceran de Pinós en la conquesta d’Almeria, bé que és possible, ni consta tampoc que fos almirall. Tampoc no era fill de Berenguera de Montcada, com vol la llegenda, sinó d’Adelaida.
Els seus néts Bernat, Ramon Galceran (I), Pere i Berenguer de Pinós, que sí que foren fills d’una Berenguera, no pogueren pas participar en la conquesta d’Almeria per raons de cronologia.
Foren fills seus Galceran (III) de Pinós i:
Bernat de Pinós (Catalunya, segle XII – segle XIII) Noble. Probablement fou el pare de:
Guillem de Pinós (Catalunya, segle XIII) Noble. El 1276 fou empresonat per l’infant Pere quan, amb el comte Ramon Roger I de Pallars i altres nobles revoltats, atacava el castell de Montboló, del vescomte Guillem VI de Castellnou.
(Catalunya, segle XI – després 1117)
Noble. Fill de Miró Riculf i de Sicarda.
Prestà jurament de fidelitat pels castells de l’Espà, Gósol, Saldes, Quer Foradat i Vallmanya, primer al comte Guillem I (1068-95) i després a Bernat I de Cerdanya (1109-17).
Del seu matrimoni amb Adelaida tingué tres fills: Galceran (II) de Pinós, Ramon de Pinós (Catalunya, segle XI – segle XII) i Hug de Bagà, i potser també ho era Ramon Guillem de Prujans, senyor del castell de Toló, fill també d’una Adelaida.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Noble (dit també a vegades Bernat Galceran).
El 1392 anà a Sicília amb l’expedició que havia de reduir l’illa a l’obediència de la reina Maria i de Martí el Jove. Formà part, el 1396, del consell reial que restaria a l’illa per designació de Martí l’Humà, quan aquest hagué d’anar-se’n per ser rei de Catalunya-Aragó.
Assistí el 1412 a les Corts de Saragossa, les primeres que presidí Ferran I d’Antequera.
El 1425 un Bernat de Pinós figurava entre els magnats que juraven no ajudar cap maniobra de l’infant Enric contra Castella, i el 1430 era un dels garantidors de les treves de cinc anys estipulades aleshores amb els castellans.
(Catalunya, segle XIV – després 1389)
Noble. En la seva joventut cometé una mort i fou exiliat per un temps. Així i tot serví a Pere III el Cerimoniós, el qual el féu servir d’ambaixador davant el papa d’Avinyó, Innocent VI (1358).
Declarà a la cort papal el desafiament personal que feia Pere III a Pere I de Castella, per deturar la guerra dels Dos Peres, cosa que el rei castellà no acceptà.
De tornada a Catalunya, prestà serveis destacats a la corona. El 1374, arran de la invasió dels mercenaris de Jaume IV de Mallorca, era un dels caps de les forces que restaren a Barcelona protegint el rei. El 1383 fou un dels pocs nobles destacats que acudiren personalment a les Corts de Montsó. El 1385 destacà a la campanya per reprimir la insurrecció del comte d’Empúries.
A la mort de Pere III figurava entre els qui seguiren l’infant Martí, duc de Montblanc, a la persecució de la fugitiva reina Sibil·la de Fortià, a la primeria de 1387.
El 1389 defensà encara les fronteres del Rosselló contra les incursions del comte d’Armanyac.
Dades dels Països Catalans 