Arxiu d'etiquetes: nobles

Pinós-Fenollet i de Zurita -germans-

Miquel Galceran, Joan Galceran i Francesca de Pinós-Fenollet i de Zurita eren fills de Pere Galceran (IV) de Pinós-Fenollet i de Pau.

Miquel Galceran (I) de Pinós-Fenollet i de Zurita  (Catalunya, segle XVI – 1607)  Fou creat comte de Vallfogona (1600), morí sense fills legítims i fou succeït pel seu germà Joan Galceran (II).

Joan Galceran (II) de Pinós-Fenollet i de Zurita  (Catalunya, segle XVI – 1635)  A la mort del seu germà Miquel Galceran (I) el succeí en el comtat de Vallfogona. Morí sense fills, i fou succeït per la seva germana Francesca.

Francesca de Pinós-Fenollet i de Zurita  (Catalunya, segle XVII – vers 1663)  Tercera comtessa de Vallfogona, segona comtessa de Guimerà i vescomtessa d’Évol (per herència del seu parent Gaspar Galceran de Castre-Pinós de So i d’Aragó Gurrea), vescomtessa de Canet i d’Illa (encara en plet), baronessa de Peramola, Milany i la Portella i senyora de molts més llocs i baronies en gran part discutits. Tot aquest conjunt passà a la seva descendència i del seu segon marit Joan (III) Ferrandis d’Híxar i Fernández de Heredia, duc d’Híxar.

Pinós-Fenollet i de Pau, Pere Galceran (IV) de

(Catalunya, segle XVI – 1599)

Fill i successor de Bernat Galceran (III) de Pinós-Fenollet.

Per un segon matrimoni (1573) incorporà la baronia de Peramola a la seva línia.

Fou pare de Miquel Galceran (I), Joan Galceran (II) i Francesca de Pinós-Fenollet i de Zurita.

Pinós-Fenollet i de Mur, Galceran (VII) de

(Catalunya, segle XV – 1470)

Noble. Vescomte d’Illa-Canet i senyor de les baronies de Pinós, Mataplana i Lluçà. Fill i hereu de Bernat Galceran II de Pinós, fou camarlenc de Joan II.

Representà un paper important en els esdeveniments polítics del seu temps. Diputat de la generalitat de Catalunya (1446-49), s’oposà a l’alliberament col·lectiu dels remences propugnat pel rei Alfons en 1448-49, i amb aquest motiu portà a terme una ambaixada prop de la reina lloctinent Maria de Castella el 1449. A causa de la seva negativa a deixar publicar als seus dominis les ordres reials sobre aquesta qüestió li foren embargats la vila de Bagà i altres llocs, i ell mateix amb altres grans personalitats fou empresonat per ordre de la reina, cosa que provocà grans protestes perquè es tractava d’un diputat.

El 1461 fou un dels quaranta-cinc membres de la solemne ambaixada enviada per la diputació del general al rei Joan II per demanar l’alliberament del primogènit Carles de Viana, empresonat pel seu pare a les acaballes del 1460. Obtingut aquest objectiu, fou un dels personatges designats per anar a rebre el príncep quan es dirigí a Barcelona.

El 1461 fou escollit per a portar a terme, amb altres personatges, una ambaixada a Castella per tal d’obtenir la pau entre Castella i Navarra, ambaixada que sembla que no passà de Calataiud, havent-se solucionat ja el conflicte. El mateix any fou nomenat membre del Consell del Principat, però, en radicalitzar-se el moviment contra Joan II, se n’apartà i es mantingué fidel al rei.

El lliurament del Rosselló i la Cerdanya a França en penyora de l’ajut que aquesta proporcionà a Joan II i l’entrada d’un poderós exèrcit pel Rosselló el mogueren a posar-se en contacte amb el bàndol de la generalitat per defensar el Rosselló contra els francesos. Es negà, amb Carles d’Oms, a lliurar el castell de Perpinyà als francesos, bé que finalment, després de l’aixecament del setge de la Força gironina, acceptà la situació i prestà vassallatge al rei Lluís XI de França.

La inversió d’aliances que es produí el 1466, en oferir la generalitat la corona a Renat d’Anjou, sostingut per França, li feren perdre els seus estats rossellonesos, lliurats al seu fill il·legítim Francesc Galceran de Pinós-Fenollet-Cardona el 1469, llevat de la vall de Toses, donada al capità francès Tanneguy du Chatel.

Per compensar-lo, Joan II li donà el castell de Guardiola i els llocs de Malanyeu i la Nou, la capitania de Berga i el Berguedà i el títol de vescomte de Castellar. Li donà poc després també les baronies de Vallfogona i Milany, el castell de Cartellà i la casa de Grions, que pertanyien a la seva cunyada Beatriu de Pinós-Milany i Ballester, al seu germà, Francesc Galceran, i a llur filla, Joana Estefania, que havien militat o militaven en el bàndol de la generalitat.

Els seus dominis, als quals havia afegit la baronia de Lluçà (que li havia estat cedida el 1438 pel seu oncle Ramon de Peguera), foren lliurats a la seva mort a Felip Galceran de Castre-Pinós, d’una altra branca de la família.

Pinós-Fenollet i de Mur, Francesc Galceran de

(Catalunya, vers 1416 – 1475)

Noble. Fill de Bernat Galceran II i de Beatriu de Pinós-Milany i Ballester. Prengué part en les activitats de les corts de Catalunya al costat del seu germà Galceran VII.

El 1460, en empresonar el rei Joan II el seu fill Carles de Viana a Lleida, fou un dels tres ambaixadors designats immediatament per les corts per demanar l’alliberament del primogènit. Obtingut aquest objectiu, fou capità, per designació del Consell del Principat, de les tropes que l’acompanyaren de Tortosa a Barcelona el 1462.

Intervingué en les negociacions de la capitulació de Vilafranca; el mateix any Carles de Viana l’envià, amb Francí Desplà, prop del rei Lluís XI de França per tal d’obtenir l’aliança d’aquest.

Quan esclatà la guerra continuà fidel a la causa de la generalitat de Catalunya. Durant el 1462 formà part de l’estat major del capità de l’exèrcit de la generalitat, el comte Hug Roger III de Pallars, i participà en el setge de la Força de Girona i en les accions contra l’exèrcit francès. Fou nomenat capità de la flota del Principat i exercí missions de vigilància marítima durant el 1463.

Formà part del consell del conestable Pere de Portugal el 1464, però, havent participat en una conspiració contrària a aquest, fou detingut i turmentat amb els altres que hi eren complicats i, un cop alliberat, passà a les files reialistes.

Joan II el perdonà i li tornà els dominis que li havia confiscat. És l’autor, sembla, d’una Complainta a la mort de Carles de Viana, del qual es titula camarlenc, en castellà, i d’una traducció catalana de les Metamorfosis d’Ovidi feta a partir de la de Giovanni di Virgilio.

Pinós i Desplà, Francesc de

(Catalunya, segle XV)

Noble. Camarlenc del príncep Carles de Viana, després fou conseller del comte del Pallars.

Destacà durant la guerra civil contra Joan II i participà en l’atac de la Força de Girona. Cap de l’armada catalana (1462), actuà en un intent de desbloqueig del port de Barcelona i, sobretot, fou destacada la seva intervenció en l’ocupació de Maó.

Després, però, fou fet empresonar pel mateix conestable Pere de Portugal.

Pinós i de Sureda de Santmartí, Josep Esteve Galceran de

(Catalunya, segle XVIII – 1813)

Fill de Josep Galceran de Pinós i de Pinós i germà d’Anastasi Francesc. Fou quart marquès de Santa Maria de Barberà, senyor de la possessió de Sant Martí, a Mallorca, i regidor perpetu de Barcelona (1792-1806).

Es casà amb Maria Josepa de Copons i Despujol, marquesa de la Manresana, i la branca s’extingí amb llurs fills, els 1857. La successió passà als Sarriera, comtes de Solterra.

Pinós i de Pinós, Josep Galceran de

(Barcelona, 1710 – 1785)

Tercer marquès de Santa Maria de Barberà. Fill de Josep Galceran de Pinós i de Sacirera, òlim d’Alentorn, i de Josepa de Pinós i d’Urries, la qual succeí.

Deixà inèdits treballs sobre arqueologia i heràldica. Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1731, i el 1768 en fou nomenat president.

Hi llegí diversos treballs en català, com una Descripció del miracle que féu Sant Magí o una Dècima catalana sobre la processó de Corpus, llegida el 1756.

Fou el pare de Josep Esteve Galceran i d’Anastasi Francesc de Pinós i de Sureda de Santmartí.

Pinós i de Perapertusa, Josep Galceran de

(Barcelona, 1626 – 1680)

Noble i polític. Senyor de Santa Maria de Barberà i castlà d’Arraona. Fill i hereu de Francesc Galceran de Pinós-Santcliment i de Corbera.

De jove participà en la batalla de Montjuïc (1641). Els abusos de les autoritats franceses el dugueren a exiliar-se a Gènova (1643). Consentí a tornar (1646), però mantingué una actitud crítica i, quan el 1650 anà d’ambaixador de la generalitat a París, hi denuncià les irregularitats administratives franceses al Principat.

Més tard fou ambaixador a Portugal, on intentà d’obtenir ajut del rei Joan IV per trencar el setge de Barcelona. Tornà a la ciutat assetjada i organitzà sortides per tal d’alliberar-la, sense èxit. Quan el general francès marquès de Saint-André n’aprofità una per fugir amb la cavalleria cap a França, el perseguí i el féu presoner a Girona.

En capitular Barcelona, s’exilià a França, però el 1653 tornà i es posà al servei de Felip IV, pel fet que aquest, ara, respectava més les constitucions catalanes que no els francesos. Defensà Girona dels francesos i fou governador de Vic. El 1655 fou ascendit a general d’artilleria i conquerí Berga i el seu castell.

Retirat de la política en acabar la guerra, anà el 1677 d’ambaixador a Saragossa per saludar Carles II per encàrrec de la generalitat.

Pinós i de Montcada, Pere Galceran (I) de

(Catalunya, segle XIII – 1312)

Fill de Galceran (V) de Pinós. Es casà amb Saura de Mallorca, filla il·legítima del rei Sanç I.

A causa de l’atac que ell i els seus homes portaren a terme contra el monestir de Sant Llorenç de Bagà, fou expulsat de pau i treva, i les tropes reials envaïren la baronia el 1307 i el 1308, mentre que els seus dominis eren embargats. El rei de Mallorca intervingué a favor seu i finalment fou absolt el 1309 pel rei.

Morí jove i deixà un fill menor d’edat, Pere Galceran (II) de Pinós i de Mallorca.

El seu germà, Ramon Galceran de Pinós i de Montcada (Catalunya, segle XIV), fou el pare de Ramon de Pinós (Catalunya, segle XIV)  Senyor de Cellers. Comprà (1370) el castell de Pinós al seu cosí germà Pere Galceran (III). Fou pare d’un altre Ramon de Pinós (Catalunya, segle XIV)  Senyor de Cellers. El 1397 vengué Pinós a Arnau d’Altarriba.

Pinós i de Milany, Ramon Galceran de

(Catalunya, segle XIV – 1437)

Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós, i de Sança de Milany. Fou anomenat també Ramon Galceran de Milany.

Heretà les possessions de la mare (la baronia de Milany, amb Vallfogona i els castells de Cartellà i Tudela) i inicià la línia dels Pinós-Milany.

Sembla que participà en la primera expedició a Itàlia d’Alfons el Magnànim (1420). Fou diputat de la generalitat de Catalunya pel braç militar en el trienni de 1434-37.

Es casà amb la filla d’un ciutadà de Barcelona, Isabel Ballester, i tingué una filla, Beatriu de Pinós-Milany i Ballester, amb la qual s’extingí la línia.