Arxiu d'etiquetes: jurisdiccions

Peramola, baronia de

(Peramola, Alt Urgell, s XVI – )

Jurisdicció senyorial. centrada en el castell homònim i que comprenia també els llocs de Tragó, Cortiuda, Castell-llebre i Nuncarga.

Pertangué originàriament als Peramola i successivament als Desbrull, als Zurita, als Pinós, comtes de Vallfogona, als Ferrandis d’Híxar, ducs d’Híxar, i als Silva, marquesos d’Alenquer.

El 1739, Rosa de Silva y Pimentel, comtessa de Sallent, en el seu testament, la llegà a Antonio de Navarrete (mort vers el 1784). Aquest fou succeït pel seu fill Francesc de Navarrete i Sebastián (mort el 1807), que fou pare de Pere de Navarrete, qui mort sense fills el 1855 fou succedir per José de Castañeda y de Navarrete i ha passat als Ceruti.

Peralada, vescomtat de

(Catalunya, segle X – segle XI)

Vescomtat de l’antic comtat d’Empúries-Peralada (segle X), que comprenia el pagus de Peralada.

El primer vescomte documentat és Bonfill (segle X). El 1154 encara apareix esmentat en documents el vescomtat de Peralada.

El 1078 la vila de Peralada havia estat legada pel comte Ponç I d’Empúries al seu segon fill Berenguer d’Empúries; aquest i els seus successors, però, no empraren regularment el títol de vescomtes de Peralada, que canviaren aviat pel de vescomtes de Quermançó i més tard pel de vescomtes de Rocabertí, i empraren per a la vila de Peralada el títol de senyoria.

Peralada, comtat de (segle IX-XI)

(Catalunya, segle IX – segle XI)

Territori, dit també pagus, situat aproximadament al nord de la Muga, entorn de la vila de Peralada, que des del principi del domini carolingi a Catalunya estigué unit al comtat d’Empúries formant una unitat política, a vegades anomenada posteriorment comtat d’Empúries- Peralada i, més sovint, comtat d’Empúries.

Els seus comtes foren, doncs, els d’Empúries, per més que el comte Ponç I (1040-78), en morir el 1078, deixà al seu primogènit Hug II el comtat d’Empúries-Peralada i al seu altre fill Berenguer la vila de Peralada, que formà una senyoria i ja no tornà a unir-se al comtat.

L’expressió comitatus Petralatensis sembla tenir un contingut més geogràfic que polític, car Peralada no tingué a l’edat mitjana comtes privatius.

Peguera, baronia de

(Berguedà, segle XIV – )

Jurisdicció senyorial. Centrada al castell de Peguera i que comprenia els llocs de Vallcebre, Fígols, Sant Julià i Fumanya.

Fou donada el 1390 pel rei a Ramon de Peguera i de Cervelló, castlà de Peguera. El seu fill, Ramon de Peguera i de Torrelles, la donà el 1438 al seu nebot Galceran (VII) de Pinós-Fenollet i de Mur, baró de Pinós, vescomte d’Illa i Canet.

Passà més tard als Castre-Pinós, que el 1494 la vengueren a Francesc Galceran de Pinós, baró de Gironella, fill il·legítim de Galceran VII.

El 1586 passà als Agulló.

Pau, baronia de

(Pau, Alt Empordà, segle XII – )

Jurisdicció senyorial centrada a la població, que pertangué al llinatge homònim fins al segle XIV.

El 1524 passà per enllaç als Rocabertí, que es cognominaren Rocabertí-Pau, i el 1746 als Amat, marquesos de Castellbell.

Papiol, baronia del

(Catalunya, segle XIV -)

Jurisdicció senyorial sobre el castell i el terme del Papiol concedida el 1395 a Berenguer de Cortilles, que la transferí el mateix any a Ramon de Papiol (o Despapiol).

El 1505 passà, per enllaç, als Marimon, senyors de Sant Marçal, i després als Guimerà, senyors de Llorac. La plena jurisdicció fou confirmada el 1587 a Gispert de Guimerà i de Llupià.

El 1610 passà, també per enllaç, als Desbosc, barons de Vilassar, que la vengueren al mercader Francesc Argemir, que en fou investit el 1661.

Pallars Sobirà, comtat de

(Catalunya, segle XI – segle XV)

Territori medieval (o Alt Pallars). Comprenia el que havia estat el nucli originari de l’antic comtat de Pallars, és a dir, la conca alta de la Noguera Pallaresa.

Al començament del segle XI era el menys ric dels comtats pallaresos i el menys poblat. Això no obstant, els pastors i els camperols que habitaven el país, protegits per les muntanyes de les ràtzies sarraïnes i de les cobejances dels veïns, n’aconseguiren mantenir la independència fins al segle XV.

El primer comte fou Guillem II de Pallars Sobirà.

Pallars Jussà, comtat de

(Catalunya, segle X – abans 1192)

Territori medieval (o Baix Pallars), que comprenia la vall del Flamicell, la vora esquerra de la Noguera Ribagorçana i la comarca de la Pobla de Segur amb la frontera oberta devers les terres sarraïnes de la conca de Tremp.

Com a conseqüència de l’emigració devers el sud era el més poblat dels comtats pallaresos i comptava amb possibilitats d’expansió Noguera avall.

Per tal de mantenir-ne la independència els seus comtes, fins a mitjan segle XII, alternaren les aliances recolzant-se unes vegades en els reis d’Aragó i altres en els comtes de Barcelona.

Heretà el comtat el fill gran del comte Sunyer I de Pallars, Ramon IV de Pallars Jussà.

Pallars, vescomtat de

(Catalunya, segle XI)

Jurisdicció de l’antic comtat de Pallars. No hi ha notícia personal de cap vescomte fins al segle XI, però mentre els comtes de Tolosa regien la zona n’hi mantingueren un. És insegur, per la presència simultània de diversos germans, que els comtes independents se’n servissin.

Amb la divisió del comtat (1010) en Jussà i Sobirà, ja apareixen documentats. Generalment al costat dels comtes de Pallars Jussà, el veïnatge dels vescomtes d’Àger al sud els restà relleu.

El primer vescomte conegut és Ató (1015-22), probablement bastard del comte Sunyer I; tenia béns a Enviny, Cardós i Morreres i figura a la dotació de la germana del comte Guillem II, Ermengarda, vescomtessa d’Urgell, amb l’alou de les Llacunes a la vall de Siarb.

Un Isarn, casat amb Quíxol, es titulà vescomte en 1032-35, fou l’origen dels Vallferrera i dotà la seva filla Ermengarda amb l’alou de Romadriu. Hom ignora quin parentiu unia Isarn amb Ató i si feia de tutor del seu fill. Bernat, fill d’Ató, casat amb Adalgarda, tenia béns a Aramunt (1055) i figura cap a 1056/57 al costat del comte de Pallars Jussà Ramon V, com el seu fill i successor el vescomte Gerbert (1064-76), que ocupà el castell de Tendrui (1066).

El succeí l’altre fill Arnau, que rebé el dit castell (1079) i el de Talarn (1081) del comte Ramon V, i el de Sant Just (1082), del comte Artau II de Pallars Sobirà. Morí aviat, car la muller Adalgarda actuà sola amb els fills Pere I, Guillem i altres cap al 1090 i donà a Sant Pere del Burgal béns a Berrós (vall d’Àneu).

El fill Pere I, casat amb Gerberga, era -amb el comte Pere Ramon I- a Mur (1098), a Tremp (1109), Àreu (1110), Tendrui (1112/24), Galliner (1117) i el 1118 figura per primera vegada, explícitament, amb el títol de vescomte de Pallars; uns quants anys després, establert a la vall de Siarb, prendria el títol de vescomte de Siarb.

Pallars, comtat de

(Catalunya, segle VIII – 1011)

Territori medieval, situat a la conca alta de la Noguera Pallaresa entre la cresta del Pirineu i la comarca de la Pobla de Segur incloent les valls d’Àneu, Cardós i Ferrera, així com la vora esquerra de la Noguera Ribagorçana i la vall del Flamicell.

El Pallars restà sotmès al domini sarraí dels primers temps de la invasió aràbiga fins al començament del segle IX, en què els comtes de Tolosa, probablement Guillem I i el seu successor Bigó, n’iniciaren l’ocupació juntament amb la de la comarca ribagorçana.

Hom pensa que en aquest afer els comtes tolosans actuaren a iniciativa particular, fet que explicaria que Pallars-Ribagorça formessin aleshores una sola unitat administrativa restant mig segle units a Tolosa i que llurs comtes, sentint-se’n quasi sobirans, gosessin atorgar als monestirs de la regió uns privilegis semblants als expedits aquells anys per la cancelleria reial.

Als orígens del domini carolingi a la regió correspon la fundació o restauració dels monestirs de Gerri, en la vall de la Noguera Pallaresa, de Senterada, al Flamicell, i d’Alaó, a la Noguera Ribagorçana; i l’expedició d’un precepte de Carlemany atorgant el nou territori a la jurisdicció eclesiàstica dels bisbes d’Urgell.

En retirar-se Guillem I de Tolosa a la vida monàstica (vers 806) exerciren la jurisdicció comtal sobre Pallars-Ribagorça, successivament, Bigó de Tolosa (806-816) i Berenguer (816-835) que atorgaren preceptes per Alaó. Sembla, però, que vers el 833 el comte Galí II d’Aragó, Pallars i Ribagorça, on es mantingué fins vers el 848, que fou desposseït pel comte Frèdol I de Tolosa (848-vers 852), autor d’uns preceptes per Lavaix i Gerri.

Ramon I de Tolosa (vers 852-863), germà i successor de l’anterior, fou expulsat de Tolosa i probablement mort pel rebel Unifred, marquès de Gòtia, l’any 863. Tot seguit, però, es possessionà del comtat el seu fill Bernat II de Tolosa (863-vers 872), que, al seu torn, seria mort per Bernat III de Tolosa, dit Plantapilosa, nét de Guillem I de Tolosa.

La mort violenta de Bernat II de Tolosa portà una reacció en terres de Pallars-Ribagorça, on sorgí una dinastia independent de Tolosa, amb un comte, Ramon II de Pallars-Ribagorça, que potser era fill del comte Llop I de Bigorra i d’una dona de la casa comtal de Tolosa.