(Montagut i Oix, Garrotxa)
(o Santa Bàrbara d’Oix) Poble de l’antic municipi d’Oix, centrat per l’antiga església parroquial de Santa Bàrbara, romànica, enlairat dalt de la serra de Santa Bàrbara (719 m alt), que domina per la dreta les rieres de Llierca i d’Oix, al sector de llur confluència.
L’església havia estat una cel·la o priorat dependent de Santa Maria de Panissars.
(la Vall de Bianya, Garrotxa)
Poble (598 m alt), situat a la capçalera de la vall de Bianya.
És centrat per l’església parroquial, consagrada el 1170, d’origen romànic (es conserva la fàbrica i l’absis, però la porta d’accés, els capitells i les columnes responen a una restauració efectuada a la primeria del segle XX). Tenia com a sufragànies la de Sant Ponç d’Aulina i la de Sant Martí del Clot. Foren totes possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Fou municipi independent fins el 1969. L’antic terme comprenia, encara, els veïnats de l’Abella i dels els Hostalets de Capsacosta i la masia del Ferró, així com el de Pujador i de Callís.
(Olot, Garrotxa)
Antic veïnat i actual barri, situat al sud-oest del nucli urbà, a la dreta del Fluvià, al sector de la carretera de Santa Coloma de Farners.
L’antic veïnat rebé el nom del santuari i font de Sant Roc, prop del riu (units a la ciutat pel passeig de Sant Roc), on se celebraven diversos aplecs.
Modernament s’hi ha format un barri suburbà, d’immigrats, amb una gran anarquia urbanística i deficients infraestructures, dit popularment Pequín.
Ha estat creada una nova parròquia, sota l’advocació de sant Roc.
(la Vall d’En Bas, Garrotxa)
Antiga parròquia de l’antic municipi de Sant Esteve d’En Bas, a l’esquerra del Fluvià, a ponent del poble de Joanetes, de la parròquia del qual passà a dependre.
És esmentat ja el 998 com a possessió de l’església de Sant Genís de Besalú.
(Maià de Montcal, Garrotxa)
Santuari, dedicat a ambdós màrtirs, situat al sud del terme. Té al seu costat una font abundosa.
Diu la tradició que brollà per apagar la set dels qui portaven les relíquies dels sants al monestir de Sant Pere de Besalú, que es veneraren a Besalú des del 977, portades d’Agen (Gascunya).
La capella és del segle XVII, i fou restaurada entorn del 1900.
(la Vall de Bianya, Garrotxa)
Església i antic poble, als vessants meridionals de la serra de Capsacosta, a la capçalera de la vall de Sant Ponç d’Aulina, un dels brancs que forma la vall de Bianya.
És drenada per la riera de Sant Ponç i rep per l’esquerra la petita vall de Sant Salvador de Bianya i per la dreta conjuntament les rieres del Farró i de Santa Llúcia de Puigmal.
L’església és d’origen romànic, molt modificada. Havia estat possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
(les Planes d’Hostoles, Garrotxa)
(o Sant Pere dels Camps) Antic poble, situat al sud del cap del municipi.
L’església de Sant Pere, que havia estat parròquia, esdevingué sufragània de la de les Planes.
El lloc formà part de la batllia reial d’Hostoles.
(Olot, Garrotxa)
Barri, a l’oest del nucli urbà, als vessants nord-orientals del Montolivet.
Ha sorgit modernament com a zona d’expansió de la ciutat, amb cases de poca alçada, carrers urbanitzats i ben pavimentats, i un fort pendent, puix que arriba pràcticament fins a la boca de l’antic cràter.
També ha estat creada la parròquia de Sant Pere Màrtir.
(la Vall de Bianya, Garrotxa)
(o Sant Pere Despuig) Poble (380 m alt), aturonat, al centre de l’altiplà que separa les rieres de Santa Llúcia i de Santa Margarida, a l’oest del terme.
Existia ja el 858 quan fou cedit al monestir de Ridaura. El 964 el bisbe de Girona Arnulf consagrà una nova església parroquial, que a vegades és dita Sant Pere de Bianya, que fou reedificada més d’una vegada en temps posteriors.
En la seva demarcació residia l’antiga família dels Bianya, a l’indret de l’actual torre de Sant Pere.
(Riudaura, Garrotxa)
Església, al límit amb el terme de la Vall de Bianya, situada al cim de la serra de Sant Miquel del Mont, continuació vers l’est de la serra de puig Estela, des de l’antic hostal de la Serrota fins a Sant Andreu del Coll, serra que separa les valls de Ridaura i de Bianya.
L’església havia estat parròquia (consagrada el 958) i esdevingué després sufragània de la de Santa Margarida de Bianya.
Dades dels Països Catalans 