(la Torre de Cabdella, Pallars Jussà)
Ermita, fins el 1970 pertanyia al municipi de Mont-ros, dins el terme de Pobellà, al límit amb el de Montcortès de Pallars (Pallars Sobirà), al cim del tossal de Sant Quiri, que separa les valls d’Ancs i Fosca.
(Noves de Segre, Alt Urgell)
Ermita (1.478 m alt), a l’oest del poble, al cim de la muntanya de Sant Quiri, que domina la confluència de les valls de Castellàs i de la Guàrdia, a ponent, i d’aquesta amb la de Pallerols, a llevant.
Al vessant meridional hi ha el llogaret de Malgrat de Noves.
(la Vall d’En Bas, Garrotxa)
Antiga parròquia de l’antic municipi de Sant Esteve d’En Bas, a l’esquerra del Fluvià, a ponent del poble de Joanetes, de la parròquia del qual passà a dependre.
És esmentat ja el 998 com a possessió de l’església de Sant Genís de Besalú.
(Sant Quintí de Mediona, Alt Penedès)
Priorat benedictí, dependent de Ripoll, situat a la vila.
La seva església és citada el 962, i el 1097 consta com a cel·la o casa monàstica entre les propietats de Ripoll. La possessió de Sant Quintí fou ratificada a Ripoll, sembla que amb ocasió d’erigir-hi el priorat o de reestructurar-lo el 1189.
Durant els segles XIII-XV era regit per un monjo de Ripoll amb títol de prior, amb una minúscula comunitat en la qual hi havia un o dos sacerdots i algun donat. Durant el segle XV el prior no hi residia; hi tenia només un administrador. El 1586 aquest s’extingí i el papa Sixt V l’uní al capítol de la seu de Barcelona.
La seva església és ara la parroquial de la vila de Sant Quintí de Mediona.
(Maià de Montcal, Garrotxa)
Santuari, dedicat a ambdós màrtirs, situat al sud del terme. Té al seu costat una font abundosa.
Diu la tradició que brollà per apagar la set dels qui portaven les relíquies dels sants al monestir de Sant Pere de Besalú, que es veneraren a Besalú des del 977, portades d’Agen (Gascunya).
La capella és del segle XVII, i fou restaurada entorn del 1900.
(la Vall de Bianya, Garrotxa)
Església i antic poble, als vessants meridionals de la serra de Capsacosta, a la capçalera de la vall de Sant Ponç d’Aulina, un dels brancs que forma la vall de Bianya.
És drenada per la riera de Sant Ponç i rep per l’esquerra la petita vall de Sant Salvador de Bianya i per la dreta conjuntament les rieres del Farró i de Santa Llúcia de Puigmal.
L’església és d’origen romànic, molt modificada. Havia estat possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
(les Planes d’Hostoles, Garrotxa)
(o Sant Pere dels Camps) Antic poble, situat al sud del cap del municipi.
L’església de Sant Pere, que havia estat parròquia, esdevingué sufragània de la de les Planes.
El lloc formà part de la batllia reial d’Hostoles.
(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat)
Església romànica (466 m alt), situada en una elevació, al nord-est del terme, prop del puig Ventós (594 m).
És l’antiga capella del castell de Sacama (o de Cama), conegut des del 963. El 970 fou cedit a Ripoll i més tard unit a la dotació de Santa Maria de Montserrat, que n’adquirí el domini total per compra el 1261.
Entorn seu es formà la quadra de Cama o de Sacama, fusionada al segle següent amb Olesa.
Prop de la capella, edifici del segle XI, hi ha la casa dels ermitans, avui en ruïnes, reedificada el 1637.
(Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat)
Antiga ermita, al límit amb els termes de Barcelona i de Sant Just Desvern. Situada al cim del puig de Sant Pere Màrtir.
Fou alçada al segle XVII dins la possessió de Santa Caterina que els dominicans tenien a Pedralbes, dins el terme de Sarrià, damunt el monestir de clarisses (de la qual resta la font del Lleó).
El 1792 fou abandonada i traslladada la imatge del sant a Esplugues, a causa de la utilització del cim amb finalitats militars; ja el 1652 el mariscal La Mothe hi havia aixecat una fortificació per defensar Barcelona dels castellans, que fou utilitzada encara pels bonapartistes el 1808 i reconstruïda en 1855-56.
Abandonada també, hi han estat instal·lades unes antenes de telecomunicacions.
(Sora, Osona)
Antiga església de la parròquia del municipi, situada sobre la carretera de Sant Quirze de Besora a Berga, veïna de la de Sant Pere el Pla.
Existia ja el 1120, època en què es devia fer l’actual edificació romànica, ara en ruïnes, pel fet que recentment n’ha caigut la volta.
Tenia cementiri i serví de sufragània fins el 1867.
Dades dels Països Catalans 