(Barcelona, Barcelonès)

(o Verdum) Barri, dins l’antic terme municipal de Sant Andreu de Palomar.

Es formà a partir d’una antiga barriada situada vora l’actual avinguda de la Meridiana -de la qual és separada pel barri de la Prosperitat-, on hi ha el sector més ben urbanitzat del barri i on habita població catalana i treballadors qualificats.

Vers el sector muntanyós (turó de les Roquetes) es començaren a edificar entre el 1950 i el 1955 grups d’habitatges de protecció estatal caracteritzats per la baixa qualitat de la construcció i l’alta densitat d’ocupació del sòl. Per això, una part de l’antic barri del Verdun passà a anomenar-se de les Roquetes.

(Barcelona, Barcelonès)

Antic poble i actual barri, a l’oest de la ciutat, que pertanyia a l’antic municipi de Sarrià.

Ocupa el vessant marítim del sector ponentí de la serra de Collserola fins a uns 400 m alt, i modernament també s’anomena Vallvidrera el vessant vallesà.

Configurat inicialment com un nucli d’estiueig, en els darrers anys s’ha transformat en una zona residencial de la ciutat.

(Barcelona, Barcelonès)

Barri residencial obrer i perifèric de la ciutat, que, dins l’antic terme municipal de Sant Andreu de Palomar, limita amb el terme municipal de Montcada i Reixac i és separat i aïllat del barri de la Torre del Baró per l’autopista a Perpinyà (els comunica un tub metàl·lic per sota de l’autopista).

Es formà dins l’antiga quadra de Vallbona i la important propietat rural dels Pinós, que al segle XIX passà a la família Sivatte (1873), que es dedicà a partir d’aleshores al negoci de l’especulació d’aquestes terres.

L’edificació d’aquest sector s’inicià el 1920 amb la construcció d’algunes torres d’estiueig per a la menestralia andreuenca. A partir del 1955 hi fou iniciada l’edificació de casetes, la majoria d’autoconstrucció, per immigrats a la recerca d’habitatges a bon preu. És mancat dels principals equipaments urbans.

Té associació de veïns, que forma part de la de Nou Barris i que ha aconseguit en els darrers anys alguns dels equipaments urbans bàsics (aigua, transports públics, pavimentació d’alguns carrers).

(Barcelona, Barcelonès)

Barri residencial perifèric, situat als vessants de la serra de Collserola, sota l’indret on hi havia el monestir de la Vall d’Hebron, vora l’antic camí de Sant Genís dels Agudells a Horta.

Format per grans blocs d’habitatges, ocupa part de l’extens polígon qualificat pel pla comarcal del 1953 com a parc urbà i ciutat-jardí intensiva.

Un pla parcial (1964), presentat per una immobiliària del grup de J.M. Figueras i Bassols, canvià la qualificació d’aquest sector. Impugnat aquest pla parcial, el 1967 el ministeri de l’habitatge desestimà la modificació del pla comarcal; això no obstant, el 1976 fou aprovat de nou. El 1977, davant el projecte d’edificació d’un altre sector del polígon, els veïns demanaren de nou la suspensió del pla parcial del 1964.

(Barcelona, Barcelonès)

Barri residencial, obrer i perifèric, situat al nord de la ciutat, dins l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar.

L’edificació d’aquest sector s’inicià al decenni de 1950; en primer lloc es formà la Trinitat Vella, que s’estén des del Besòs a la Meridiana, ocupada per immigrants que compraren petites parcel·les a terminis i es construïen la casa.

La Trinitat Nova, que s’estén des de la Meridiana vers els contraforts muntanyosos de la serra de Collserola, es començà a edificar a la segona meitat dels anys 1950 i és formada principalment per blocs d’habitatges de protecció oficial i de deficient construcció, que van ocupant terrenys sense urbanitzar, sovint amb forts pendents.

Hi són deficitaris els principals equipaments urbans. Té associació de veïns, que forma part dels Nou Barris. Hi ha localitzada la presó de dones.

Donà nom a aquest sector la capella romànica de la Trinitat (cremada per les tropes napoleòniques el 1808), situada a l’antic coll de Finestrelles (anomenat posteriorment de la Trinitat), on hom féu aixecar el 1445 les forques jurisdiccionals de Barcelona.

(Barcelona, Barcelonès)

Barri residencial de la ciutat, dins l’antic terme de Sarrià, sorgit a la segona meitat del segle XIX, al sud-est de l’antic nucli del poble, entre la carretera de Barcelona a Sarrià i el ferrocarril. Fou conegut al segle XIX amb el nom de Gironella.

Entre les grans cases i torres del barri, algunes notables exemplars d’arquitectura romàntica, es destacava can Gironella, una important possessió del baró de Quatre Torres adquirida el 1883 pels jesuïtes.

Hom aplica sovint també el nom de les Tres Torres a l’eixample de Sarrià entre el carrer de Ganduxer (límit amb l’antic terme de Sant Gervasi de Cassoles), el passeig de la Bonanova i la via Augusta, que inclou l’antic cementiri de Sarrià i el Museu Clarà.

Inicialment era un barri de cases unifamiliars amb jardí, de caràcter burgès, amb alguns nuclis de cases vuitcentistes de caràcter menestral; unes i altres han estat substituïdes, en gran part, per cases de veïns de luxe.