(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Probablement nebot de Bonaventura Tristany-Bofill i Benac.
Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió. Fou capità del regiment de la Diputació.
Defensà Barcelona durant el setge de 1713-14. El 13 de juliol de 1714, durant l’atac català a la primera paral·lela dels atrinxeraments d’aproximació a la plaça, resultà malferit.
(Benissa, Marina Alta, 1663 – Viena, Àustria, 13 maig 1733)
Cavaller i militar. Fou gran defensor de la causa de Carles d’Àustria. Rebé el nomenament de secretari per València al Consell d’Aragó. El 1707 s’establí a Barcelona.
El 1713 fou signant del document pel qual els valencians que vivien a Barcelona s’oferien a defensar la ciutat contra Felip V, els quals constituïren el nou regiment d’infanteria regular de la Mare de Déu dels Desemparats, i en fou elegit coronel. Fou una de les gran figures de la defensa de Barcelona durant el setge franco-espanyol.
El 25 d’agost de 1713 reforçà el convent de Santa Madrona i contraatacà sobre les avançades enemigues. El 19 d’octubre prengué part al contraatac i gran combat subsegüent pel sector de Can Navarro. Assistí als principals consells de guerra de la defensa.
Pel maig de 1714 actuà repetidament en la bateria de la Creu de Sant Francesc. El 14 d’agost lluità als contraatacs per l’exterior del baluard de Santa Clara i després esclafà per sorpresa les forces enemigues que es mantenien pel vall al peu de la bretxa, acció en la qual resultà malferit i no pogué participar a la batalla final de l’11 de setembre de 1714.
Després de la capitulació de la ciutat, fou detingut i empresonat amb engany. De primer el conduïren a Alacant i després, a peu, fins al castell de Pamplona (27 novembre 1714). El 1719 fou traslladat a l’alcàsser de Segòvia.
Restà lliure el 1725, arran de la pau entre Espanya i l’Imperi.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Combaté a la guerra de Successió i es destacà especialment durant la lluita contra Felip V (1713-14). Fou aleshores capità del regiment de cavalleria de la Fe.
Sortí de Barcelona amb l’expedició del diputat militar Berenguer. L’11 d’agost de 1713 manà les sis companyies de genets que obtingueren el triomf de Caldes d’Estrac sobre la cavalleria francesa.
El 5 d’octubre de 1713 es trobà aïllat a Alella, però aconseguí d’arribar a Cardona travessant terreny enemic. Participà activament a la lluita exterior dirigida per Antoni Desvalls.
Pel maig de 1714 entrà a Barcelona duent les conclusions del consell de guerra de les forces exteriors celebrat a Olesa de Montserrat.
(Torà de Riubregós, Segarra, segle XVII – França ?, segle XVIII)
Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió, al front d’una partida pròpia. Assolí el grau de coronel.
El 1713 es negà a llicenciar els seus homes i es mantingué sobre les armes a disposició de les autoritats catalanes. Pel novembre de 1713 era a Cardona, on ajudà a rebutjar els atacs enemics.
Participà a la lluita comarcal de 1713-14, a les ordres d’Antoni Desvalls. Els dies 13 i 14 d’agost de 1714 fou figura destacada al doble combat de Talamanca-Sant Llorenç Savall.
Pel setembre de 1714 s’acollí a la capitulació de Cardona. Infringint els pactes d’aquesta capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.
El 1718, quan esclatà la guerra entre Espanya i França, anà al Rosselló per posar-se al servei dels francesos. Manà un regiment de fusellers catalans format entre els 10.000 voluntaris que adoptaren la mateixa actitud. Per dues vegades escriví al famós guerriller Carrasclet perquè es decidís a combatre acceptant ajut de França.
El 1720, finida la guerra, els francesos frustraren els seus desigs d’escapar, amb altres oficials, per anar a servir l’Imperi austríac.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Figurà entre els qui dissentiren públicament de la conducta de Felip V a les Corts de Barcelona de 1701-02.
El 1705 fou desterrat de Barcelona pel virrei Velasco. S’uní al camp de Carles d’Àustria establert davant de Barcelona. Rebé tot seguit el grau de capità de la Reial Guàrdia de l’Alabarders.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió.
El 1713 fou nomenat sergent major del nou regiment de Sant Narcís. Ascendí a tinent coronel per mèrits de guerra. El 19 de juny de 1714 fou l’encarregat de negociar un bescanvi de presoners amb l’almirall Ducasse, cap de la flota de bloqueig.
El 14 d’agost passà a la defensa del baluard de Santa Clara; dirigí molt bé i amb coratge l’ala dreta del contraatac que expulsà els borbònics del baluard.
L’11 de setembre de 1714 manava un contingent de reserva posat al convent de Sant Agustí; més tard, dirigí el contraatac per alliberar els encerclats per l’enemic al baluard pròxim al Portal Nou, i aconseguí que gran part de la guarnició pogués sortir-ne en retirada. Morí en aquesta acció.
El seu nom és citat sovint sota la formula Toneu.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1664 – Viena, Àustria, 23 novembre 1738)
Eclesiàstic i jurisconsult. Actuà de vicari general de la diòcesi de Vic. El 1705, essent rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, fou un dels organitzadors de la revolta antiborbònica que esclatà a la comarca d’Osona.
El 1706 Carles d’Àustria el nomenà canceller de la nova audiència de Barcelona. El 1710 fou segrestador de les temporalitats de l’arquebisbe de Tarragona.
Caiguda Barcelona (1714), fou desterrat pel decret de Berwick, i s’instal·là a Roma, on reunia sovint tot d’eclesiàstics catalans exiliats.
Ocupà una plaça al Consell de Santa Clara, de Nàpols. El 1731 esdevingué comissari general del tribunal de croada que existia a Sicília, aleshores territori imperial.
(Riudoms, Baix Camp, 1653 – Catalunya, segle XVIII)
Jurista. Advocat del Consell de Cent, s’oposà a les il·legalitats del govern de Felip V (nomenament anticipat de lloctinent, esmenes al testament de Carles II, etc) i fou inhabilitat per a càrrecs públics.
Això el decantà pel bàndol austríac, i el rei arxiduc Carles III el féu cavaller i membre de l’audiència (1705), de la qual esdevingué regent el 1706. Participà en la defensa de Barcelona (1706 i 1713-14). Després de la capitulació els filipistes li confiscaren els béns i cremaren els seus títols de regent i cavaller.
El seu nebot fou Josep de Toda i Domènech.
(Riudoms, Baix Camp, 1689 – Tarragona, 19 abril 1766)
Cavaller. Nebot de Francesc de Toda i Gil.
Assistí a la Junta de Braços de Barcelona el 1713. Durant el setge subsegüent manà la companyia de la Coronela de Barcelona, la de Mariners i Mestres d’Aixa. Els seus efectius i ell mateix serviren preferentment a la marina catalana que amb tanta eficàcia actuà durant el setge.
Després de la capitulació de Barcelona, els seus béns foren confiscats pels borbònics. Més tard s’ordenà prevere, i el 1727 esdevingué xantre de la catedral de Tarragona.
(Barcelona, segle XVII – Viena ?, Àustria, segle XVIII)
Militar. El 1705 prengué part en la insurrecció austriacista de Vic i, després, en l’expedició que va fer capitular l’administració borbònica de Barcelona (1706). El 1706 participà a la campanya d’Aragó i en l’assalt de Borja.
Durant el setge de Barcelona (1713-14) fou promogut al grau de coronel i governador del castell de Montjuïc. Pel juliol de 1714 fou transferit a la capitania del regiment de la Concepció, dins de la ciutat, amb la qual defensà aferrissadament l’11 de setembre, el convent de Sant Agustí.
Després de la capitulació de la capital catalana s’incorporà, a Àustria, a l’exèrcit imperial, i féu, entre altres, la campanya d’Hongria contra els turcs.
