(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1874 – Barcelona, 1937
Pintor. Format a Llotja, el curs 1896-97 hi fou condeixeble de Picasso, que féu d’ell diversos retrats. El 1898 obtingué una borsa de viatge de Llotja.
Dedicat al cartellisme, fou deixeble de Jules Chéret a París. A Llotja fou després professor auxiliar.
Féu una notable tasca de documentació artística en copiar fidelment diversos conjunts de pintura medieval catalana.
(Sicília, Itàlia, segle XVIII – Barcelona, 1788)
Militar. Morí a Barcelona, on era tinent coronel de les guàrdies espanyoles.
El 1778 demanà, sense èxit, permís per a l’assecament i l’explotació de l’estany de Tamarit.
(Catalunya, segle XIII – vers 1339)
Cavaller, senyor de Vallgornera. Fill i successor de Jaume (I) de Vallgornera.
Fou company d’armes de Ramon Muntaner a Sicília, on lluitava al servei de Frederic II contra els angevins de Nàpols. Entrà a Sciacca durant el setge imposat per aquests (1301-02). Combaté a l’illa de Gerba, i Muntaner, en partir-ne, el deixà com a capità o guarda del castell. Defensà Trapani del setge napolità, i intervingué en la treva que hi fou feta (1313-14). Fou curador de Manfred, fill del rei Frederic II (1317).
Amb els seus soldats, catalans i almogàvers, vigilà el nou desembarcament angeví prop de Palerm, entrà a la capital i resistí el setge (1325); en ésser alçat aquest, emprengué una guerra de guerrilla per tot el regne, des de Marsala fins a Catània (s’avançava a l’arribada de l’enemic a cada localitat i l’hostilitzava durament), fins que el duc de Calàbria, Carles de Nàpols, decidí la retirada.
El comte Ramon Roger II de Pallars li vengué els castells de Cervelló i Gelida i la vila de Molins de Rei, abans de fer-ne nova venda al jutge Pere III d’Arborea, del qual fet el dit comte obtingué el perdó del rei Alfons (1334).
El seu fill i hereu fou Jaume (II) de Vallgornera i de Blanes.
(Albons, Baix Empordà, 1595 – Saragossa, Aragó, 1675)
Escriptor ascètic. Prengué l’hàbit al convent dominicà de Girona, amb el nom de Tomàs, l’any 1616, on cursà arts, filosofia i teologia. Ensenyà teologia cinc anys al convent de Perpinyà.
El 1634 era prior del convent de Girona, i li fou atorgat el grau de mestre en teologia. El 1641 fou nomenat vicari general per al Principat de Catalunya. L’any 1674 fou elegit provincial en el capítol celebrat a Saragossa.
Publicà Mystica Theologia Divi Thomae (1622), que serví de llibre de text als seminaris d’Alemanya, i De Rosario beatae Mariae Virginis (1622).
(Catalunya, segle XVI)
Filla de Pere de Vallgornera i de Fontcoberta, i de Rafaela de Sarraí i de Peguera. Fou la darrera representant de la línia dels senyors de Vilanova de la Muga.
Portà l’herència als seus descendents i del seu marit, Miquel Marc de Montagut i de Llupià, que adoptaren el cognom de Vallgornera i foren creats marquesos de Vallgornera, títol que avui porten els Balle.
Fou germà seu Joan de Vallgornera i de Sarraí (Catalunya, segle XVI).
Eren filles de Galceran (I) de Vallgornera i de Foixà.
Melciora de Vallgornera i de Llupià (Catalunya, segle XVI – segle XVII) Darrera membre de la línia de Vilanant. Aportà l’herència als seus descendents i als del seu marit Miquel de Salbà i de Vallseca, senyor de Santiga, que foren creats marquesos de Vilanant.
Menciana de Vallgornera i de Llupià (Catalunya, segle XVI – segle XVII) Muller de Maties d’Orís i de Foixà, senyor d’Orís. L’herència del seu pare passà als seus descendents i del seu marit, que avui dia són els Sentmenat, marquesos de Castelldosrius.
Eren fills de Joan (I) de Vallgornera.
Jaume (IV) de Vallgornera i de Fontcoberta (Catalunya, segle XV) Heretà Vallgornera, Vilanova d’Avall, Fontcoberta i Pollestres, i fou succeït pel seu nét Galceran (I) de Vallgornera i de Foixà. Fou el pare de Cosme de Vallgornera i de Biure (Catalunya, segle XVI) Fou l’iniciador de la línia de Vilanant. El 1525 obtingué les senyories de Vilanant i Romanyà, i s’extingí amb la seva besnéta Melciora de Vallgornera i de Llupià.
Pere de Vallgornera i de Fontcoberta (Catalunya, segle XV – 1524) Fou l’iniciador de la línia dels senyors de Vilanova de la Muga. Heretà Vilanova de la Muga, Mont-ros, la Garriga i Satrilla. Es casà (1473) amb la pubilla Rafaela de Sarraí i de Peguera, senyora dels castells de Cabanes i el Coll. Aquesta línia s’extingí amb llurs fills Joan i Joana de Vallgornera i de Sarraí.
Galceran (I) de Vallgornera i de Foixà (Catalunya, segle XVI – 1595) Oïdor reial de la generalitat. Nét i successor de Jaume (IV) de Vallgornera i de Fontcoberta. Figurà entre els aristòcrates que s’oposaren amb més relleu a l’impost dit de l’excusat. L’herència passà als descendents de la seva filla Menciana de Vallgornera i de Llupià, germana de Melciora.
Rafael de Vallgornera i de Foixà (Catalunya, segle XVI – 1587) Es casà amb Damiata de Foixà i de Millars, senyora d’Albons. Formà la línia d’Albons, que s’extingí amb el seu besnét Jeroni de Vallgornera i de Cardona.
Eren fills de Jaume (II) de Vallgornera i de Blanes (Catalunya, segle XIV – 1370) Senyor del castell de Vallgornera. Fill i hereu de Simó de Vallgornera i de Vilallonga. Continuà la línia primogènita, que continuà el seu fill Francesc (I).
Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell (Catalunya, s XIV – s XV) Noble. Fou el successor del seu pare i heretà les baronies sicilianes d’Asaro (o Assaro?) i Caropipi del seu germà Vidal. Fou el pare de Vidal de Vallguarnera i de Sort.
Simó de Vallgornera i de Castellbell (Catalunya, segle XIV – 1404) Noble. Li foren concedides les baronies sicilianes d’Asaro i Caropipi, respectivament el 1397 i el 1404, les quals heretà el seu germà Vidal. Es casà (1385) amb la pubilla Marquesa de Sort, senyora de Vilanova de la Muga, Satrilla i la Garriga. Els succeí llur fill gran, Jaume (III) de Vallgornera i de Sort (Catalunya, segle XIV – segle XV) Senyor de Vilanova de la Muga. Fou el pare de Joan (I) de Vallgornera (Catalunya, segle XV – 1503) Partidari del rei Joan II a la guerra civil, els béns del qual al Rosselló foren confiscats pels francesos (1464). El 1476 fou un dels comandants de la guerra contra els francesos a l’Empordà (1476). Dividí els béns entre els seus fills, Jaume (IV) i Pere de Vallgornera i de Fontcoberta.
Vidal de Vallgornera i de Castellbell (Catalunya, segle XIV – 1421) Noble. Heretà del seu germà Simó les baronies sicilianes d’Asaro (o Assaro?) i Caropipi, les quals, a la seva mort passaren a l’altre germà Francesc (I).
(Catalunya, segle XVII – 1690)
Besnét de Rafael de Vallgornera i de Foixà. Fou el darrer de la línia d’Albons.
En el seu darrer testament deixà Albons i la torre de Caldes de Montbui al seu parent sicilià el príncep de Niscemi.
La representació de la línia, però, passà als descendents de la seva tia Paula de Vallgornera i de Santjust (Catalunya, segle XVI – 1640) Muller (1601) de Galderic de Pagès i de Gleu. Germana consanguínia de Joan de Vallgornera i de Senesterra.
