(País Valencià, segle XIV – 1449)

Noble. Fill d’Antoni de Vilaragut i Viscontí, baró d’Olocau. Anà amb l’infant Martí a Sicília (1392), i després fou conseller i camarlenc seu. Fou testimoni de la confirmació de la pau amb Gènova (1403). La reina Maria li permeté de residir a Alaquàs si no feia bandositats (1404).

En morir Berenguer de Vilaragut i de Boïl, li fou concedida, pro indiviso amb el seu germà Ramon, una part de les baronies de Corbera i Albaida (1406), però Carrossa de Vilaragut i Carròs reclamà, i el plet continuà. Amb el bastard Joan de Vilaragut, combaté en torneig contra Pere Pardo de la Casta, en defensa de l’antiguitat dels llinatges respectius (1407). Acatà les treves dels bàndols (1411), però més tard reptà Pere Maça de Liçana (1418).

Fou un dels ambaixadors de València al parlament de Tortosa, i durant la guerra de Castella fou un dels qui garantiren les treves (1430). En morir Carrossa (1433), continuà el plet amb la família d’ella per la baronia d’Albaida. Una sentència de la reina Maria, de la qual també fou camarlenc, li restituí els drets, en canvi de restituir al fill de Carrossa la meitat d’una suma que ella li havia pagat (1441).

Es casà amb Maria Eiximenis, i després amb Elionor de Perellós i de Manresa; per això posseí uns castells al Conflent.

Fou germà seu, Ramon de Vilaragut i Mercer  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Senyor de la baronia d’Olocau i camarlenc del rei Martí. Anà a la campanya de Sicília (1392) i tingué possessions a Xàtiva. Fou partidari del comte Jaume II d’Urgell, com tota la família, i lluità contra els Centelles. Reorganitzà els urgellistes vençuts a Morvedre, presidí el parlament dissident a Vinaròs i reuní el de Llíria (1412), precedent del de Casp. Casat amb Felipa de Vilanova, tingué dos fills: Antoni de Vilaragut i de Vilanova, i:

Jaume de Vilaragut i de Vilanova  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Degué ésser l’hereu i degué morir abans que Antoni, germà i successor seu.