(Catalunya, 1415 ? – 1479)

Poeta. Fill de Guillem Hug de Rocabertí i de Pròixida, de la branca de Cabrenys, i germà de Dalmau i de Pere.

Professà en l’orde de Sant Joan, en la qual fou comanador d’Alfambra i de Montsó i castellà d’Amposta.

Fou fidel a Joan II durant la guerra civil, on es revelà com un militar expert i de bon sentit estratègic: sembla que la seva acció fou decisiva en la batalla de Calaf (1465), on comandà l’ala dreta de l’exèrcit reial, i el 1467 fou fet presoner a l’acció de Viladamat, i després rescatat.

El 1472 combaté al Rosselló contra els francesos, i poc després li foren encomanades missions diplomàtiques a la cort de Lluís XI. Intervingué a les corts des del 1477.

Com a escriptor és autor d’una Estrampa, llarga poesia sobre les tres edats de la vida de l’home, i, principalment, d’un poema intitulat La glòria d’amor, en 1.544 versos de diverses mesures i precedit d’un pròleg en recargolada prosa.