(Barcelona, 1340/46 – 1413)

Escriptor. Fou l’introductor de l’humanisme a Catalunya i el seu representant més destacat.

Fill de Guillem Metge, en morir aquest la seva vídua es casà amb Ferrer Saiol, escrivà i protonotari de la reina Elionor de Sicília, traductor de Pal·ladi i coneixedor de Ciceró, els coneixements del qual, segons sembla, l’orientaren culturalment.

Entrà al servei de Joan I, quan aquest era encara infant en qualitat d’escrivà. Gaudí de la confiança i el favor reials en càrrecs com el d’encarregat de recollir el maridatge per a les noces de l’infant amb Violant de Bar (1380).

Acusat d’ésser responsable dels abusos de la cort, perdé no solament la predilecció reial i el lloc que ocupava, sinó que fou també empresonat (1381). Rehabilitat el 1390, fou novament secretari del rei Joan I i de la reina Violant.

Com a enviat diplomàtic, anà a la cort d’Avinyó, on consta que va conèixer el Secretum de Petrarca, obra que l’influí de manera important en la seva formació literària, i que imità en l’obra titulada Apologia. Marxà amb la cort a Mallorca (1395) arran de la pesta que delmava Barcelona i va acomplir diverses comeses a Sicília.

La mort sobtada del rei Joan I féu que recaiguessin malèvoles sospites damunt uns quants curials. Entre aquests hi havia Bernat Metge, causa per la qual fou novament empresonat (1396-97). L’autor mateix deixà testimoniatge d’aquest fet en Lo somni (1398). En aquest període d’empresonament va escriure Medicina apropiada a tot mal, poema humorístic epistolar adreçat a Bernat Margarit.

Posteriorment tornà encara a la cort, i consta que l’any 1402 era escrivent de Martí I i que el 1405 n’era secretari, càrrec que encara exercia en morir el rei (1410).

De les obres originals, una part de la seva producció té encara un acusat estil medieval: així, el Llibre de Fortuna e Prudència (1381) és un llarg poema en noves rimades, que, tant per la forma mètrica com per les fonts del llenguatge, se situa dins el medievalisme i acusa la influència directa d’Alain de Lille i de Boeci. La Medicina apropiada a tot mal i el Sermó, poemes burlescos i satírics, escrits en un to amarg, són encara dins aquesta línia.

Quant a les seves obres menors en prosa, cal remarcar que escriví Ovidi enamorat, conegut també amb el títol de La velletona, traducció en prosa classicitzant del llibre segon del poema llatí en hexàmetres De vetula.

En canvi, la versió de Valter e Griselda, feta durant el procés del 1388, situa l’autor dins el corrent renaixentista italià. En aquesta versió, Bernat Metge, fugint de l’estil medieval, adopta l’estil pulcre i harmoniós de la prosa clàssica llatina. Es val com a tema d’un conte del Decamerone de Boccaccio, traduït al llatí per Petrarca. La versió catalana de Valter e Griselda, feta per Bernat Metge sobre la versió del Petrarca, suposa la porta d’entrada del petrarquisme a la Península.

Escrites, la majoria de les obres, a conseqüència de diverses circumstàncies en relació amb la seva vida, cal assenyalar l’obra cabdal, feta després del procés de la mort del rei Joan I, Lo Somni (1398), on es passa revista comentada de l’actualitat de l’època i es pot entreveure la intenció misògina de l’obra, en que l’autor fa una defensa del sexe femení tot remarcant la dignitat de les reines de Catalunya.

Malgrat la múltiple influència externa, l’autor proporciona una obra original que posa de manifest la seva actitud intel·lectual, inclinada cap a una forma més flexible i generosa que no pas la medieval, amb un nou camí vers l’escepticisme i àdhuc el racionalisme, que traeixen algunes frases lapidàries.

Ell aporta a la prosa humanística catalana la novetat d’un estil que reflecteix el ritme de la prosa dels clàssics llatins. Amb un esperit escèptic i crític, utilitza a vegades el recurs ciceronià del diàleg i, de la fusió dels diversos elements que componen la seva obra, en resulta un estil personal.