(Barcelona, vers 1439 – abril 1496)

Poeta. De família barcelonina que participà en el govern de la ciutat i afecte a la facció de la Biga, fou cònsol de Llotja i conseller en cap el 1483.

En la seva obra poètica -una trentena de composicions- s’observa una de les darreres manifestacions de la tradició trobadoresca, una molt acusada influència d’Ausiàs March i una certa influència italiana i francesa, prou superficials, i una més concreta influència castellana.

És una lírica somorta i de vegades vulgar, amb molt rares mostres de personalitat i que de vegades adquireix tons familiars i pacíficament aburgesats.

El vessant cortesà apareix en la seva composició en elogi de la jove dama Francina Rosa, per la qual Joan II sentí una passió senil, i al llarg poema Lo consistori d’amor, elogi col·lectiu de dames barcelonines (Na Sentmenat, Na Boscana, N’Almogàver, etc), moltes de les quals vídues (la vídua Tagamanent, la vídua Corbera, la vídua Ribes, aquesta elogiada per altres poetes contemporanis).

En prosa escriví Lo despropiament d’amor, visió al·legòrica del Temple d’Amor, que en el fons constitueix una defensa de l’amor conjugal, i unes lletres amoroses dirigides a una tal Serena.