(Barcelona, 15 novembre 1812 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 25 novembre 1860)

Escultor. Adolescent, ingressà a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona (Llotja), on fou deixeble de Damià Campeny. El 1833 obtingué la pensió a Roma. Fou deixeble d’Antoni Solà i de Pietro Tenerani, al taller del qual treballà, i rebé consells de Bertel Thorvaldsen.

Acomplí el seu compromís amb la Junta de Comerç barcelonina, que l’havia pensionat, enviant a l’Escola les obres originals corresponents: Jasó -guix de dimensions naturals-, Latona i els llauradors -relleu de guix d’1,90 m d’alçada per 1,15 m d’amplada- i Deianita i el centaure Neso -guix de dimensions naturals-.

El 1845 fou contractat per l’Academia de San Carlos de Mèxic per dirigir-hi les classes d’escultura, i renuncià per això al mateix càrrec a l’Acadèmia barcelonina. Establert a Mèxic, hi desplegà una gran activitat: en el vessant pedagògic, juntament amb Pelegrí Clavé reorganitzà els estudis de l’Academia i promogué un nacionalisme seriós i emotiu, i alhora introduí noves tècniques i materials escultòrics.

Com a creador, sobresortí en el gènere del retrat. Cal esmentar el conjunt format per les escultures Moctezuma, La Malinche, Iturbide, Tlahuicole i Colom, inaugurat el 1892 a la plaça Buenavista de Mèxic. Altres obres seves són: El judici de Daniel a Babilònia, Discòbol, Un infant jugant amb un cigne i Una noia voltada de gossos.