(Manlleu, Osona, 23 març 1899 – les Escaldes-Engordany, Andorra, 2 juny 1989)

Escultor. Fou aprenent amb R. Atché i amb Borrell i Nicolau. Fou membre fundador del grup d’Els Evolucionistes (1917). La seva revelació pública fou una Maternitat presentada a l’Exposició d’Art de Barcelona del 1923. Viatjà per Itàlia i a París (1924).

Exposà individualment a Barcelona (Sala Parés) el 1929. És autor del Sant Francesc d’Assís de Montserrat, del monument a Fortuny a Reus i del monument a F.S. Pearson a Barcelona (1918), així com d’una de les escultures de la plaça de Catalunya de Barcelona (1929), d’altres al parc de Montjuïc i de l’allegoria de la República (1936) al monument barceloní a Pi i Margall (que el 1986 fou recuperada i instal·lada a la plaça Llucmajor de Barcelona).

Guanyà el premi Campeny d’escultura (1936) i el de l’Exposició Trimestral de Belles Arts organitzada pel ministeri d’instrucció pública el 1938 a Barcelona. Participà en la decoració de les conselleries de cultura i de finances de la Generalitat (1936-37).

Refugiat a Andorra, en tornar féu les figures de la font de la Rambla de Tarragona (1952), diversos passos de Setmana Santa, el monument a Raquel Meller (1966) al Paral·lel barceloní i el monument al P. Pere Camps a Saint Augustine, Florida (1975). També són obra seva l’estàtua eqüestre de Franco que hi hagué al castell de Montjuïc (1963), l’avi del Barça (1973-74) i part del monument que Barcelona dedicà a Pau Casals (1982).

Al marge del mediterranisme propi dels escultors de la seva generació a Catalunya, conreà un estil realista, que, si passà per etapes d’influència donatel·liana, es concretà més aviat en realitzacions d’un cert anecdotisme virtuosístic modernitzat.