(Barcelona, 19 febrer 1888 – 27 juny 1975)

Metge. Deixeble de Ramón y Cajal, es doctorà el 1912; fou professor auxiliar d’anatomia patològica a la Facultat de Medicina de Barcelona. Director dels serveis d’Assistència Social dels Tuberculosos de la Mancomunitat de Catalunya (1918), director dels Serveis de Vacunació Antituberculosa de la Generalitat de Catalunya i primer catedràtic universitari de tisiologia, s’encarregà de la direcció de l’Obra Antituberculosa Universitària.

S’exilià, i del 1939 al 1951, a Montevideo, continuà la lluita antituberculosa. Des del 1953, prosseguí la campanya BCG al Dispensari Central de la Junta de Protecció a la Infància, a Barcelona, i a l’Obra Antituberculosa, a la universitat.

Féu notables estudis de ressó universal, sobre la quimioteràpia de la tuberculosi, i fou un dels tisiòlegs més eminents. És autor de Pneumolysie intrapleurale (1932), Crisoteràpia de la Tuberculosi, Les noves orientacions antituberculosa i la seva aplicació a Catalunya (1933) i Tratamiento y profilaxis de la tuberculosis pulmonar (1958), que es pot considerar la seva obra definitiva.