(Vilanova de Meià, Noguera)

Priorat exempt, unit al moviment benedictí, situat al poble de Santa Maria de Meià. Sembla ésser un monestir familiar fundat per Guillem, senyor de Meià, a la primera meitat del segle XI.

Vers el 1050 fou desbaratat per una ràtzia musulmana, i fou refet poc després. El 1080 el regia l’abat Pere i estava molt decadent; per això els descendents del fundador el donaren a Sant Serni de Tavèrnoles perquè hi introduís la regla de sant Benet i un abat nou.

El 1094 l’ardiaca barceloní Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, li féu importants donacions de béns i esglésies, base del seu territori exempt, i el transformà en monestir femení. El 1170 tornava a ésser regit per un prior, i el 1205 per l’abat Bertran, que en reconstruí l’església el 1210.

Al llarg del segle XIII fou posat sota la dependència de Ripoll, i tenia un prior amb una comunitat composta de tres monjos, vuit canonges i alguns donats masculins i femenins.

Durant tres segles continuà com a priorat benedictí i canònica, regida per un monjo ripollès. El 1592 el papa Climent VIII intentà de secularitzar-lo pel seu caràcter canonical i envià els seus béns a Serrateix. Això portà a un plet, que guanyà el prior de Meià, invocant la nova exempció i el caràcter benedictí de la casa.

Obtinguda la independència de Ripoll i la seva exempció davant el bisbe d’Urgell, entrà en qualitat de priorat exempt a la Congregació Claustral Tarraconense (1592) i subsistí fins a l’exclaustració. Els priors exercien la jurisdicció civil i eclesiàstica sobre molts pobles i parròquies que formaven el territori exempt del monestir.

L’església actual del monestir fou refeta al segle XVII.