(Roses, Alt Empordà)

Abadia benedictina (Santa Maria de Roses), situada dintre l’antiga ciutadella de la població, a l’entrada de la vila moderna. Té el seu origen en l’església de Santa Maria de Rodes (nom que perdurà fins al s XIV), que el 943 era una cel·la o pertinença de Sant Pere de Rodes.

Igual com en les esglésies veïnes de Sant Salvador i de Sant Miquel, hi havia vida monàstica, que fou desbaratada per les invasions de pirateria sarraïna. Vers el 960 la comunitat s’aplegà a l’església de Santa Maria de Roses, situada a la badia del seu nom, i es convertí en una forta abadia, gràcies a la protecció del comte Gausfred I d’Empúries i de Rosselló.

La nova abadia fou dotada el 976 pel comte Gausfred I i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, amb drets sobre la pesca del cap Norfeu al cap Morrell, drets sobre els naufragis i molts béns i dons prop la mar i en terres empordaneses.

La sèrie dels seus abats s’inicià amb Llunesi (960?) i Guifré (976). Sota la protecció comtal reedificà la seva església (1022), augmentà el patrimoni, donà origen a la vila de Roses, que depenia del monestir, per bé que li fou discutit el seu domini fins el 1362 pels comtes d’Empúries, i creà filials a Pedret i Marzà (Santa Maria de Penardell) i Santa Maria del Camp, a Garriguella.

Els seus drets de pesca eren una important font d’ingressos, però també causa de plets amb els habitants dels pobles veïns.

Al s XV inicià la decadència. El 1588 el monestir fou abandonat a causa de la pesta i fou saquejat i espoliat. El 1592 el papa l’uní com a filial o priorat a Santa Maria d’Amer.

El 1792 els pocs monjos que hi havia abandonaren el monestir, que fou destruït pels francesos el 1793. Aleshores fou abandonat del tot i construïda una nova església a la vila de Roses (1795).

Recentment s’ha reconstruït la capçalera de l’antiga abadia i s’han emprès obres d’excavació i neteja a l’indret del vell monestir.